PRIMERA PART

LA MORT ÉS UNA PERFECCIÓ DE LA MIRADA

U

Quan la tardor passada vaig començar a sortir a passejar a les tardes, vaig trobar que Morningside Heights era un bon punt de partida per explorar la ciutat. Sortint de la catedral de Saint John the Divine i travessant Morningside Park hi ha només un quart d’hora fins a Central Park. En sentit contrari, anant cap a ponent, Sakura Park queda a deu minuts, i enfilant des d’allà cap al nord arribes a Harlem seguint la vora del Hudson, que queda darrere dels arbres però no se’l sent per culpa del trànsit. Aquestes passejades, un contrapunt a l’atapeïda jornada laboral de l’hospital, es van anar allargant progressivament i em van portar cada vegada més lluny, de manera que sovint em trobava lluny de casa ben entrada la nit i havia de tornar amb metro. Va ser així com, al començament de l’últim any de pràctiques d’especialització de psiquiatria, la ciutat de Nova York es va obrir pas de mica en mica en la meva vida.

Poc abans de començar aquest vagareig, havia agafat el costum d’observar les migracions d’ocells des del pis, i ara penso que potser totes dues coses hi tenen relació. Els dies que arribava d’hora de l’hospital, mirava per la finestra com aquell qui consulta els auspicis esperant veure el miracle de les migracions de la naturalesa. Cada vegada que distingia un estol d’oques solcant el cel en formació, tractava d’imaginar-me com es devia veure la nostra existència des de la seva perspectiva, i pensava que, si elles mai es lliuraven a aquesta mena de reflexions, els gratacels els devien fer l’efecte d’un rodal espès d’avets. Sovint, quan escorcollava el cel, tot el que veia era pluja, o el deixant d’un avió partint la finestra en dos, i íntimament arribava a dubtar que aquells ocells de coll i ales fosques, cos clar i cor infatigable existissin en realitat. Em tenien tan admirat que no em refiava de la memòria quan no hi eren.

De tant en tant passaven volant coloms, i també pardals, cargolets, oriols, tàngares i falciots, tot i que quasi sempre em resultava impossible identificar-los perquè tot just eren taques diminutes, solitàries i mancades de color que passaven rabent pel cel. Mentre esperava algun d’aquests rars esquadrons d’oques, a vegades escoltava la ràdio. Acostumava a evitar les emissores nord-americanes perquè hi posen masses anuncis per al meu gust—unes jaquetes d’esquí a continuació de Beethoven, Wagner després d’un formatge artesà—, i sintonitzava emissores d’internet canadenques, alemanyes o holandeses. I, encara que sovint no entenia els locutors perquè no en dominava gaire la llengua, la programació sempre s’avenia molt amb l’estat d’ànim que acostumo a tenir cap al tard. Quasi totes les peces em sonaven perquè feia més de catorze anys que escoltava amb avidesa música clàssica per la ràdio, però també en posaven que no coneixia. També hi havia moments de sorpresa, tot i que poc freqüents, com la primera vegada que vaig sentir, en una emissora d’Hamburg, una captivadora peça per a orquestra i contralt de Shchedrin (o potser de Ysaÿe) que encara ara no he aconseguit identificar.

M’agradava el murmuri dels locutors, el so d’aquelles veus que parlaven en to plàcid des de milers de quilòmetres de distància. Abaixava els altaveus de l’ordinador i mirava a fora, agombolat per la serenor que suscitaven aquelles veus, i no em costava gens establir una comparació entre la meva persona en l’austeritat del meu pis i el locutor o la locutora de ràdio a la seva cabina en el que devien ser altes hores de la nit en algun punt d’Europa. Encara ara continuo relacionant aquelles veus incorpòries amb l’aparició de les oques migradores. Tot i així, no devia veure les migracions més de tres o quatre vegades entre tot; la major part de dies només veia els colors del cel al capvespre, amb els seus blaus esblaimats, els seus rogents terrosos i seus porpres, que de mica en mica anaven donant pas a l’ombra. Quan es feia fosc, agafava un llibre i llegia a la claror d’un llum de taula vell que havia rescatat d’un dels contenidors de la universitat, que tenia la bombeta coberta per un pàmpol de vidre que em projectava una claror verdosa sobre les mans, sobre el llibre que tenia a la falda i sobre la tapisseria gastada del sofà. A vegades llegia les frases del llibre en veu baixa, i quan ho feia m’adonava de la forma estranya amb què la veu se’m barrejava amb el murmuri dels locutors de ràdio de França, Alemanya o Holanda o amb la fina textura de les cordes de violí de les orquestres, i tot això accentuat pel fet que tot el que llegia era traduït d’alguna llengua europea. Aquella tardor vaig saltar d’un llibre a un altre: La càmera lúcida de Barthes, Telegrames de l’ànima de Peter Altenberg, L’últim amic de Tahar Ben Jelloun, i d’altres.

Enmig d’aquella fuga sonora vaig recordar sant Agustí i com va quedar d’admirat davant sant Ambròs, que figurava que havia trobat una manera de llegir sense pronunciar les paraules en veu alta. Resulta certament curiós—i ara em sobta tant com em va sobtar aleshores—que siguem capaços de comprendre les paraules sense dir-les alt. Segons sant Agustí, el valor i el sentit íntim de les frases es copsa més bé en veu alta, però des d’aleshores la nostra concepció de la lectura ha canviat molt. Fa massa temps que se’ns ensenya que un home que llegeix alt tot sol és senyal d’excentricitat o de bogeria; hem perdut el costum de sentir-nos la veu, excepte en una conversa o enmig de la seguretat d’una multitud vociferant. Un llibre, però, és sinònim de conversa: una persona s’adreça a una altra, i el so audible és o hauria de ser connatural a aquest col·loqui. Llegia en veu alta entre mi, doncs, tenint-me a mi mateix de públic, i donava veu a les paraules d’una altra persona.

D’una forma o d’una altra, aquestes estranyes hores vespertines transcorrien plàcidament, i sovint m’adormia al sofà mateix, d’on no m’aixecava per anar-me’n cap al llit fins molt més tard, normalment pels volts de mitjanit. Aleshores, quan semblava que només feia uns quants minuts que dormia, em despertava bruscament l’alarma del mòbil, que era un extravagant arranjament del «Oh, arbre sant» amb so de marimba. En aquests primers moments de consciència, enlluernat per la sobtada claror del matí, el cap continuava fent la seva i recordava fragments de somnis o passatges del llibre que llegia abans d’adormir-me. Va ser per trencar la monotonia d’aquests vespres que, dos o tres dies a la setmana després de la feina, i almenys un dia del cap de setmana, sortia a passejar.

Al principi els carrers em semblaven un atabalament, un mareig després de la concentració i la relativa tranquil·litat de la jornada, com si algú hagués alterat la calma d’una capella silenciosa amb l’eixordadissa d’un televisor a tot volum. Passava enmig de venedors i de treballadors, per carrers en obres, envoltat dels clàxons dels taxis. Passejar per les parts més transitades de la ciutat em portava a mirar més persones, centenars i potser milers més, de les que acostumava a veure al llarg de tot el dia, però la impressió d’aquesta infinitat de cares no aconseguia mitigar gens la meva sensació de solitud; més aviat l’accentuava. Quan vaig començar a passejar, d’altra banda, em cansava més, amb una fatiga diferent de la que havia sentit els primers mesos de pràctiques, tres anys enrere. Un vespre vaig anar caminant fins a arribar a Houston Street, una distància de més de deu quilòmetres, i vaig acabar tan rebentat que no sabia on era i amb prou feines em podia aguantar dret. Aquell dia vaig tornar-me’n a casa amb metro, però no em vaig adormir a l’acte, sinó que em vaig quedar al llit desvetllat per un excés de cansament, i vaig dedicar-me a rememorar a les fosques totes les escenes i situacions de què havia sigut testimoni mentre voltava, examinant cada incident com un infant que juga amb un joc de construccions, mirant de destriar quin corresponia a quin lloc i quin lligava amb quin altre. Cada barri de la ciutat semblava fet d’una matèria diferent, cada un semblava tenir una pressió atmosfèrica diferent i una càrrega psicològica diferent: la il·luminació viva i les botigues tancades, els projectes d’habitatges i els hotels de luxe, les escales d’incendis i els parcs. La meva tasca inútil de destriar va continuar fins que les imatges van començar a confondre’s entre elles i a prendre formes abstractes sense relació amb la realitat de la ciutat; i només aleshores el meu cervell agitat va manifestar-me una mica de compassió i es va assossegar, i va envair-me finalment un son sense somnis.

Aquestes passejades satisfeien una necessitat, perquè eren un descans de l’ambient mental estrictament ordenat de la feina; i, de seguida que vaig descobrir que em servien de teràpia, vaig incorporar-les a la meva rutina fins a l’extrem d’oblidar la vida que feia abans de començar a passejar. La feina era un règim de perfecció i de competència, i no consentia la improvisació ni tolerava cap error. El meu projecte de recerca era interessant—feia un estudi clínic sobre trastorns afectius de la gent gran—, però el grau de detall que exigia era d’una complexitat que anava més enllà de tot el que havia fet fins aleshores. Els carrers servien d’agradable compensació a tot això. Totes les decisions—on s’havia de trencar a mà esquerra, quanta estona podia passar abstret davant d’un edifici abandonat, decidir si contemplar la posta de sol sobre Nova Jersey o endinsar-se en la foscor de l’East Side per mirar cap a la banda de Queens—eren intranscendents, i això les convertia en una il·lusió de llibertat. Recorria les illes de la ciutat com si les amidés amb les meves passes, i en aquest vagareig les estacions de metro prenien categoria de motiu recurrent. El fet de veure munions de gent baixant a corre-cuita cap als vestíbuls de sota terra se’m feia estrany cada vegada, i em causava la sensació que tot el gènere humà s’afanyava, empès per una pulsió mortal contrària a l’instint, a ficar-se en catacumbes mòbils. A la superfície jo estava amb milers de solitaris com jo; però al metro, enmig de desconeguts, donant-los empentes i rebent-ne per tenir lloc i espai per respirar mentre tothom revivia traumes inconfessats, la solitud s’accentuava.

Un diumenge de novembre al matí, després d’una caminada pels carrers relativament tranquils de l’Upper West Side, vaig arribar a la gran plaça de Columbus Circle, que estava banyada de sol. La zona havia canviat últimament; s’havia tornat un lloc més comercial i més turístic gràcies als dos edificis que hi havia aixecat la Time Warner. Els edificis, construïts en molt poc temps, s’acabaven d’inaugurar, i eren plens de botigues on venien camises fetes a mida, vestits de marca, joies, accessoris per als amants de la cuina, articles de cuiro artesanals i objectes decoratius d’importació. A les plantes de sobre hi havia alguns dels restaurants més cars de tota la ciutat, que oferien tòfones, caviar, vedella de Kobe i «prohibitius menús» de degustació. Més amunt dels restaurants hi havia pisos que devien ser dels habitatges més cars de la ciutat. La curiositat m’havia portat a entrar a les botigues de la planta baixa un parell de vegades, però el preu dels articles i l’ambient elitista que s’hi respirava no em van convidar a tornar-hi fins aquell matí de diumenge.

Era el dia de la marató de Nova York, i hi havia anat sense saber-ho. Vaig quedar parat de trobar tota la rodona de la plaça de davant de les torres de vidre plena de gent, una multitud atapeïda i expectant que s’havia situat a prop de la línia de meta de la marató. La gentada flanquejava el carrer que sortia de la plaça cap a la banda de llevant. A ponent de la meta hi havia un quiosc de música on dos guitarristes afinaven, donant-se el to amb les notes vibrants dels instruments amplificats. Pancartes, cartells, banderes i gallarets de tota mena onejaven al vent, i uns policies muntats amb cavalls amb antiparres posaven ordre entre la gent per mitjà de cordons de seguretat, xiulets i gesticulacions. Els policies anaven de blau marí i portaven ulleres de sol. La gent vestia amb colors llampants, i mirar tots aquells teixits sintètics verds, vermells, grocs i blancs a la claror del sol feia mal d’ulls. Per fugir del tumult, que semblava que anava a més, vaig decidir entrar al centre comercial. A part de les botigues d’Armani i Hugo Boss, a la primera planta hi havia una llibreria, i vaig pensar que allà dintre podria trobar una mica de tranquil·litat i prendre un cafè abans de tornar-me’n a casa. L’entrada, però, estava bloquejada per la gentada que omplia el carrer, i els cordons de seguretat impedien arribar fins a les torres.

Vaig canviar d’idea, i vaig decidir anar a veure un antic professor meu que vivia a la vora, a menys de deu minuts a peu, en un pis de Central Park South. El professor Saito tenia vuitanta-nou anys, i era la persona més gran que coneixia. M’havia pres sota la seva tutela a Maxwell a tercer de carrera. Ell aleshores ja era professor emèrit, però continuava venint a la facultat cada dia. Devia veure en mi alguna cosa que potser el va portar a creure que la seva selecta especialitat (literatura anglesa antiga) m’interessaria. En aquest aspecte el devia decepcionar, perquè no vaig tenir una nota gaire bona al seu seminari de literatura anglesa preshakespeariana; però, com que tenia bon cor, em va convidar unes quantes vegades a anar-lo a veure al seu despatx. En aquella època s’hi havia instal·lat una màquina de cafè molt sorollosa, i ens dedicàvem a prendre cafè i a parlar: d’interpretacions del Beowulf, i més tard dels clàssics, de la dedicació inacabable que exigeix l’erudició, dels diferents consols del món acadèmic i dels estudis que ell feia abans de la Segona Guerra Mundial. Aquest últim tema em quedava tan absolutament allunyat de la meva experiència que potser era el que m’interessava més. La guerra l’havia sorprès quan estava acabant el doctorat, i havia hagut d’anar-se’n d’Anglaterra per tornar amb la família, al nord de la costa oest. Juntament amb ells, al cap de no gaire, el van internar al campament de Minidoka, a Idaho.

En aquestes converses, tal com ara les recordo, parlava sobretot ell. D’ell vaig aprendre l’art d’escoltar i la capacitat de desentranyar un relat a partir del que se n’ometia. Només comptades vegades el professor Saito em va explicar alguna cosa de la seva família, però sí que em parlava de la seva vida d’intel·lectual i de com havia sabut resoldre qüestions aleshores controvertides. A la dècada de 1970 havia fet una traducció anotada del Piers Plowman, que va acabar sent el seu èxit acadèmic més notable. Quan en parlava ho feia amb una curiosa barreja d’orgull i desengany. Alguna vegada al·ludia a un altre gran projecte (no va dir mai de què) que no va arribar a portar a terme. També parlava de política de departaments. Recordo una tarda que li va venir a la memòria una antiga col·lega el nom de la qual no em va dir res i que ara no recordo. Era una dona que s’havia fet famosa pel seu activisme durant l’època dels drets civils, i que, durant una temporada, havia sigut tan popular a la facultat que a les seves classes de literatura no s’hi cabia. Ell la va descriure com una persona intel·ligent i sensible però amb qui no es va poder entendre mai. Sentia per ella admiració i rebuig. És una contradicció, recordo que va dir; era una bona intel·lectual, i participava activament en les reivindicacions de l’època, però jo no la suportava com a persona. Era eixuta i egoista, al cel sigui. Aquí, per això, no se’n pot parlar malament, perquè encara se la té per una santa.

Quan ja érem amics, vaig fer el propòsit de passar a veure el professor Saito un parell o tres de vegades cada semestre, i aquelles visites es van convertir en moments especialment entranyables dels meus dos últims anys a Maxwell. Vaig acabar assignant-li una figura d’avi del tot diferent dels meus avis de veritat (dels quals només n’havia arribat a conèixer un). Em semblava que tenia més coses en comú amb ell que amb les persones amb qui pogués estar emparentat. Quan em vaig llicenciar i me’n vaig anar, primer a fer el treball de recerca a Cold Spring Harbor, i després a la facultat de medicina de Madison, vam deixar de tenir tracte. Ens vam enviar un parell de cartes, però costava tenir aquelles nostres converses per escrit, perquè les novetats i les notícies personals no constituïen la matèria de la nostra relació. Quan vaig tornar a Nova York a fer les pràctiques, però, ens vam veure unes quantes vegades. La primera, per pura casualitat—tot i que va ser un dia en què havia pensat en ell—, va ser davant d’una botiga de queviures de prop de Central Park South, on ell havia arribat passejant amb l’ajuda d’una vetlladora. Un altre dia em vaig presentar al seu pis sense avisar, tal com ell m’havia convidat a fer, i vaig descobrir que conservava aquell mateix esperit obert de quan tenia el despatx a la facultat. La màquina de cafè d’aquell despatx estava ara abandonada en un racó de la sala. El professor Saito em va explicar que tenia càncer de pròstata. No li impedia continuar valent-se per si mateix, però havia deixat d’anar a la facultat i havia començat a rebre la gent a casa. La vida social se li havia reduït fins a un punt que li devia doldre; el nombre de persones que el venien a veure havia anat disminuint de mica en mica, i ara quasi totes les visites que tenia eren infermeres o treballadores socials.

Vaig saludar el porter al vestíbul fosc i baix de sostre i vaig agafar l’ascensor fins a la tercera planta. Quan vaig entrar al pis, el professor Saito em va cridar pel nom. Estava assegut al fons de la sala, a prop de les finestres, i em va assenyalar la cadira que tenia al seu davant perquè m’hi assegués. No s’hi veia gaire, però continuava tenint l’orella tan fina com als setanta-set anys, que era quan l’havia conegut. Ara, arraulit en una butaca tova i colgat de mantes, semblava una persona que s’hagués submergit en una segona infància. No era el seu cas, per això; continuava tenint el cap clar, igual que l’audició, i, quan somreia, se li feien sécs a tota la cara i el front se li arrugava com si tingués la pell de paper. En aquella sala, que sempre semblava banyada d’una nítida i delicada llum septentrional, estava envoltat de les obres d’art que havia anat aplegant al llarg de tota la vida. Mitja dotzena de màscares polinèsies, disposades ben bé sobre el seu cap, formaven una mena de gran corona fosca. En un racó hi havia una figura ancestral de Papua de mida real amb dents de fusta tallades separadament i unes faldilles de palla que amb prou feines li ocultaven el penis erecte. Respecte a aquesta figura, una vegada el professor Saito havia dit: M’agraden molt els monstres imaginaris, però els de veritat m’esgarrifen.

Des de les finestres, que eren grans i ocupaven tot aquell pany de paret de la sala, es distingia el carrer a l’ombra. Més enllà hi havia el parc, que estava delimitat per una antiga paret de pedra. En el moment que m’asseia vaig sentir un clamor a baix al carrer; em vaig afanyar a posar-me dret una altra vegada, i hi vaig veure un home que corria tot sol pel passadís format per la multitud. Portava una samarreta daurada i uns guants negres que li arribaven fins als colzes, com els d’una senyora en un sopar de gala; i, esperonat per les ovacions, s’havia posat a esprintar amb energia renovada. Reanimat, va córrer cap al quiosc de música, cap a la multitud enfervorida, cap a la línia de meta, cap al sol.

Vine, seu, seu. El professor Saito va assenyalar-me la cadira entre estossecs. ¿Com estàs? Jo m’he trobat malament; la setmana passada va ser horrorós, però ara estic molt més bé. A la meva edat et trobes malament cada dos per tres. ¿Què expliques, què expliques? A fora va tornar a augmentar l’enrenou, i va remetre novament. Vaig veure passar els corredors perseguidors, dos negres que vaig pensar que devien ser kenians. Des de fa quinze anys que cada any és igual, va dir el professor Saito. Si el dia de la marató haig de sortir al carrer, faig servir la porta de darrere. Ara ja no surto gaire, per això, i menys encara amb això posat, que ho porto enganxat com si fos una cua. Quan m’acomodava a la cadira em va assenyalar la bossa transparent que penjava d’una petita perxa metàl·lica. La bossa era plena d’orina, que un tub de plàstic conduïa des d’algun lloc de sota les mantes. Ahir em van portar caquis, uns caquis molt forts i molt macos. ¿Et vénen de gust? Va, tasta’ls. Mary! La vetlladora, una dona madura, alta i corpulenta de l’illa de Saint Lucia amb qui havia coincidit en visites anteriors, va venir pel corredor. Mary, sisplau, porta uns quants caquis al nostre convidat. Quan ella es va haver ficat a la cuina, em va dir: Últimament em costa una mica mastegar, Julius, i una cosa gustosa i flonja com els caquis em va perfecte. Però no en parlem més. ¿Com estàs? ¿Com va la feina?

La meva presència el revifava. Li vaig parlar una mica de les meves passejades, i n’hi hauria volgut dir més coses; però, com que no vaig saber trobar la manera adequada d’explicar el que volia explicar sobre el terreny solitari per on el meu esperit transitava, li vaig parlar d’un dels meus casos recents. Havia tingut consulta amb una família cristiana conservadora, pentecostal, que un dels pediatres de l’hospital m’havia derivat. Tenien un sol fill, de tretze anys, que s’havia de sotmetre a un tractament per leucèmia que representava un greu risc posterior d’esterilitat. El consell que els havia donat el pediatra era que congelessin i conservessin semen del noi perquè quan fos adult i es casés pogués inseminar artificialment la seva dona i tenir fills propis. Els pares s’avenien a la proposta de conservar l’esperma, i no tenien res en contra de la inseminació artificial; però estaven decididament en contra, per motius religiosos, de la possibilitat de permetre que el seu fill es masturbés. Era un problema sense solució quirúrgica evident. La família estava en un dilema. Van acudir a mi, i, després d’unes quantes sessions, i de moltes pregàries pel seu compte, van decidir córrer el risc de no tenir néts. No podien consentir de cap manera que el seu fill cometés el que ells en deien pecat d’onanisme.

El professor Saito va remenar el cap. Vaig veure que el cas l’havia interessat, i que el seu context estrany i desafortunat l’havia divertit (i l’havia entristit) de la mateixa manera que a mi. La gent tria, va dir; la gent tria, i tria en nom dels altres. I a part de la feina ¿què fas? ¿Què llegeixes? Sobretot revistes mèdiques, li vaig dir; i també moltes altres coses interessants que començo i que després no aconsegueixo acabar. Compro un llibre nou, i al cap de poc ja veig que el deixaré. Jo tampoc llegeixo gaire, va dir ell, tal com tinc la vista; però aquí dintre ja hi tinc ficades prous coses. Va assenyalar-se el cap. La veritat és que no m’hi cap res més. Vam riure, i en aquell moment la Mary va portar els caquis en un platet de porcellana. Vaig menjar-me’n mig; el vaig trobar una mica massa dolç. Me’n vaig menjar l’altra meitat, i li vaig donar les gràcies.

Durant la guerra, va dir, vaig aprendre’m molts poemes de memòria. Em sembla que és un objectiu que ja no es persegueix a les escoles. Vaig notar el canvi durant el temps que vaig estar a Maxwell, en què les generacions més joves que anaven arribant no tenien aquesta preparació. Per a ells, memoritzar era un entreteniment agradable associat amb un fet concret, mentre que per a les generacions de trenta o quaranta anys enrere existia una poderosa relació amb la vida dels poemes associada amb el fet d’haver-ne memoritzat una colla. Els estudiants de primer de carrera tenien un corpus d’obres amb el qual estaven familiaritzats abans i tot d’haver arribat a les classes de literatura anglesa de la universitat. Per a mi, als anys quaranta, la memorització era una eina molt útil, i hi vaig recórrer perquè no sabia segur si tornaria a veure mai més els meus llibres; a més a més, al campament no hi havia gaires coses per fer. Ningú entenia el que passava; no érem japonesos, sinó americans, o almenys així ens hi havíem considerat sempre. Va ser un temps d’espera confusa, segurament més dolorós per als pares que per als nens; i, durant aquesta espera, em vaig encabir al cap fragments del Preludi, uns quants sonets de Shakespeare i trossos llargs de Yeats. Ara ja no recordo les paraules exactes, perquè d’això fa molt temps, però amb el clima creat pels poemes en tinc prou. Amb un o dos versos, com si fossin un ganxo—va fer el gest amb la mà—, n’hi ha prou per fer-ho sortir tot, tant el que el poema diu com el que vol dir. El ganxo ho arrossega tot. «En temps d’estiu, amb sol suau, vestia un sac com un pastor». ¿El reconeixes? Em fa l’efecte que avui dia ja no hi ha ningú que memoritzi res. Formava part de la nostra disciplina, tal com un bon violinista s’ha de saber de memòria les seves suites de Bach o les seves sonates de Beethoven. El tutor que vaig tenir a Peterhouse era un tal Chadwick, que era d’Aberdeen. Era un gran intel·lectual; havia tingut de professor Skeat en persona. ¿No te n’havia parlat, d’en Chadwick? Era un rondinaire de mena, però va ser la primera persona que em va ensenyar el valor de la memòria i a veure-la com una música, com un encadenament de iambes i troqueus.

Aquell somieig el va fer fugir de la realitat quotidiana, de les mantes i de la bossa d’orina. Tornava a ser a finals dels anys trenta, a Cambridge una altra vegada, aspirant l’aire humit de les molleres i gaudint de la serenitat de la seva erudició juvenil. A estones semblava que parlés per a ell i prou, però de cop m’adreçava una pregunta directa, em trencava el fil del pensament i m’obligava a improvisar una resposta. Vam reprendre la nostra antiga relació de mestre i alumne, i ell va continuar perseverant, amb indiferència de si les meves respostes eren encertades o no i de si prenia Chaucer per Langland o Langland per Chaucer. Va passar una hora volant, i em va demanar si per aquell dia ho podíem deixar allà. Vaig prometre-li que tornaria aviat.

Quan vaig sortir a Central Park South, el vent s’havia tornat més fred i l’aire més viu, i les ovacions de la multitud eren més seguides i més sonores. Una riuada de corredors arribava a l’últim tram de carrera. Com que Fifty-ninth Street estava acordonat, vaig baixar fins a Fifty-seventh i vaig tornar a pujar per anar a trobar Broadway. A Columbus Circle el metro estava massa congestionat, i vaig anar a peu cap al Lincoln Center per agafar-lo a l’estació de més amunt. A Sixty-second Street vaig quedar de costat amb un home atlètic de patilles grises que portava una bossa de plàstic amb un número i que estava visiblement cansat, i anava coix i era una mica garrell. Portava pantalons curts i malles negres, i un forro polar blau de màniga llarga. Per la fesomia, vaig pensar que devia ser mexicà o centreamericà. Vam caminar en silenci un tros, l’un al costat de l’altre, sense fer-ho expressament, a conseqüència del simple fet d’anar al mateix pas i seguint la mateixa direcció. Al final li vaig demanar si havia acabat la carrera, i ell em va fer que sí amb un somriure i el vaig felicitar. De cop, però, vaig pensar que, després de quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres, s’havia limitat a agafar la bossa i se’n tornava a casa. No hi havia hagut cap amic ni cap familiar present per celebrar la seva proesa. I vaig sentir llàstima per ell. Vaig deixar de banda aquests pensaments íntims, i vaig tornar a obrir la boca per demanar-li si havia sigut una bona carrera. Em va dir que sí, que havia sigut una bona carrera, i que havia fet un temps bo per córrer, sense massa calor. Tenia una cara agradable però cansada, i devia tenir entre quaranta-cinc i cinquanta anys. Vam fer junts un tros més, un parell o tres de carrers, trencant el silenci amb banalitats sobre el temps i les gentades.

A la cruïlla de davant de l’òpera li vaig dir adéu i vaig accelerar el pas. Vaig imaginar-me la seva figura a pas coix quedant enrere mentre jo m’allunyava d’ell, el seu cos nerviüt portant la palma d’una victòria invisible per a tothom tret d’ell. De petit jo havia tingut els pulmons delicats i no m’havia dedicat mai a córrer, però instintivament comprenc l’escreix d’energia que un corredor de marató pot trobar sovint al quilòmetre quaranta, quan falta tan poc per a la meta. Costa més d’entendre què fa possible que aquesta gent aguanti quan és al quilòmetre trenta-dos, trenta-quatre o trenta-sis, en què l’acumulació de cetones enrigideix les cames i l’acidosi amenaça de doblegar la voluntat i de fer que el cos digui prou. La primera persona que va córrer una marató va tenir una mort instantània, cosa que no té res d’estrany: és un acte de resistència humana extrema, que continua sent extraordinari encara que avui dia el faci molta gent. Aleshores vaig girar el cap per mirar el meu company de feia un moment i, pensant en la mort sobtada de Fidipides, vaig veure la situació d’una altra manera. Era jo, que estava tan sol com ell i que a més a més no havia aprofitat tant el matí, qui era digne de llàstima.

Al cap d’un moment vaig arribar a la gran botiga de Tower Records de la cantonada de Sixty-sixth Street, i vaig quedar parat de veure-hi a fora uns cartells que anunciaven que tant la botiga com l’empresa feien liquidació total. Havia anat a aquella botiga molt sovint, i devia haver-m’hi gastat uns quants centenars de dòlars en música; i em va semblar escaient, ni que fos en record dels vells temps, entrar-hi una vegada més abans que tanqués per sempre. També hi vaig entrar atret per la possibilitat que tots els articles estiguessin rebaixats, tot i no tenir especialment ganes de comprar res. Vaig pujar per les escales mecàniques a la primera planta, on la secció de música clàssica, més concorreguda que de costum, semblava haver sigut envaïda tota ella per homes grans i de mitjana edat amb abric gris. Tots ells es dedicaven a examinar els contenidors de cedés amb paciència d’animals remugants, i uns quants tenien cistells vermells on anaven posant els que triaven, mentre que uns altres estrenyien contra el pit les caixes de plàstic lluent. La música de fons de la botiga era Purcell, un himne entusiasta que de seguida vaig reconèixer com una de les odes d’aniversari per a la reina Maria. Normalment em molestava qualsevol cosa que sonés pels altaveus d’una botiga de música, perquè m’espatllava el plaer de pensar en altres músiques. Trobava que les botigues de discos havien de ser espais de silenci, on, més que enlloc, s’havia de tenir el cap net i clar. En aquest cas, però, com que vaig identificar la peça i a més a més m’agradava, no hi vaig donar importància.

La següent que van posar, tot i no tenir res a veure amb l’anterior, també la vaig identificar a l’acte: era l’obertura de la simfonia Das Lied von der Erde de Mahler. Vaig continuar mirant, passant d’un contenidor a un altre, des de reedicions de simfonies de Xostakóvitx executades per orquestres regionals soviètiques completament oblidades fins a recitals de Chopin de joves finalistes del concurs internacional de piano Van Cliburn, mentre pensava que les rebaixes de preu no eren prou grans i perdia de mica en mica tot interès per comprar, fins que vaig acabar abandonant-me a la música que sonava i em vaig anar impregnant de les estranyes tonalitats del seu univers. M’hi vaig trobar sense adonar-me’n; però, al cap de no gaire, estava absort en la música, ben bé com si hagués quedat embolcallat per una foscor íntima. En aquest estat de transport vaig continuar passant d’una filera de cedés a la següent, remenant discos, revistes i partitures mentre escoltava com els moviments d’aquella chinoiserie vienesa s’anaven succeint. Quan vaig sentir la veu de la Christa Ludwig al segon moviment, una cançó sobre la solitud de la tardor, vaig identificar la gravació com la cèlebre execució dirigida per Otto Klemperer l’any 1964. Aquest descobriment en va portar un altre: que només havia de matar el temps fins que arribés el nucli emotiu de l’obra, que Mahler havia posat a l’últim moviment de la simfonia. Vaig asseure’m en un dels bancs de seient dur del costat dels punts d’audició i em vaig abandonar al somieig, i vaig seguir Mahler a través de l’embriaguesa, l’anhel, l’ampul·lositat, la joventut (amb el seu ocàs) i la bellesa (amb el seu ocàs). Finalment va arribar l’últim moviment, «Der Abschied», el comiat, on Mahler, allà on acostumava a indicar el temps, va posar-hi «schwer», difícil.

El cant de l’ocell i la bellesa, els planys i les fanfarroneries dels moviments anteriors, tot havia quedat substituït per un altre estat d’ànim, un ànim més fort i més ferm. Era com si, de sobte, la resplendor dels llums m’hagués caigut sobre els ulls. Era senzillament impossible submergir-se en la música del tot, almenys en aquell espai públic. Vaig deixar la petita pila de discos que tenia a la mà sobre la taula de més a la vora i me’n vaig anar. Vaig poder entrar al metro de pujada quan les portes ja es tancaven. A aquella hora, la gentada de la marató començava a minvar. Em vaig asseure i em vaig tirar enrere. La figura de cinc notes de «Der Abschied» persistia a partir del punt on l’havia deixat, fent-se’m tan present com si encara fos a la botiga escoltant-la. Percebia la qualitat de fusta dels clarinets, la resina dels violins i les violes, les vibracions de les timbales i la intel·ligència que els conjuntava i els feia seguir el pentagrama tota l’estona. Tenia la memòria posseïda. La cançó em va acompanyar fins a casa.

La música de Mahler va planar sobre totes les meves activitats al llarg de tot l’endemà. Hi havia una nova vibració en les coses més corrents de l’hospital: els reflexos sobre les portes de vidre de l’entrada de l’edifici Milstein; les taules d’exploració i les lliteres de la planta baixa; les piles d’històries clíniques del departament de psiquiatria; la claror que entrava per les finestres de la cafeteria; els edificis de més cap als afores, que es veien més baixos des d’aquella elevació, com si la precisió de l’estructura orquestral s’hagués transmès al món de les coses visibles i tots els detalls haguessin cobrat transcendència. Un dels meus pacients se m’havia assegut al davant amb una cama sobre l’altra, i el peu que li quedava aixecat, el dret, que anava bellugant dintre la sabata negra ben embetumada, també semblava formar part d’aquell complex món musical.

Quan vaig sortir del Columbia Presbyterian el sol es ponia i feia que el cel semblés de llautó. Vaig agafar el metro fins a 125th Street, i, mentre pujava a peu cap al meu barri, com que em sentia molt menys tens que de costum un dilluns al vespre, vaig decidir fer marrada i anar a voltar una mica per Harlem. Vaig veure l’animació comercial que hi havia a peu de carrer: venedors de roba senegalesos, joves venent devedés pirates, parades del moviment Nation of Islam. Hi havia llibres de publicació casolana, roba africana, pòsters sobre l’alliberament negre, paquets d’encens, flascons de perfum i d’olis essencials, tam-tams i bijuteria africana per a turistes. En una taula hi havia fotografies ampliades de linxaments d’afroamericans de principis del segle vint. A la cantonada de Saint Nicholas Avenue hi havia aplegats els taxistes dels taxis de lloguer, fumant i xerrant, esperant que els sortís alguna carrera fora de l’horari de feina. Nois joves amb jerseis de xàndal amb caputxa, beneficiaris d’una economia submergida, es passaven missatges i petits paquets embolicats amb plàstic, escenificant una coreografia inintel·ligible per a tothom excepte per a ells mateixos. Un vell de cara pàl·lida i ulls grocs i sortits que em va passar pel costat va aixecar el cap per saludar-me, i jo (pensant per un moment que era algú que coneixia, o que havia conegut temps enrere, o que havia vist alguna vegada, i descartant immediatament cada possibilitat l’una darrere l’altra; i tot seguit tement que la velocitat d’aquestes dissociacions mentals em fes perdre el pas) vaig correspondre a la seva salutació muda. Vaig girar el cap, i vaig veure que la seva silueta negra s’esvaïa en un portal sense llum. En la nit de Harlem no hi havia blancs.

A la botiga de queviures vaig comprar pa, ous i cervesa, i a la botiga del costat, una de jamaicana, vaig comprar curri de xai, plàtans i una ració d’arròs amb pèsols. Davant per davant de la botiga de queviures hi havia un Blockbuster; i, encara que no hi havia llogat mai res, em va sobtar veure-hi també un rètol que deia que liquidaven el negoci. Si un Blockbuster no era rendible en un veïnat ple d’estudiants i de famílies, volia dir que el negoci estava tocat de mort, i que els esforços desesperats que havien fet últimament (i que ara em venien a la memòria) d’abaixar els preus de lloguer de pel·lícules, d’engegar una nova campanya publicitària i de suprimir les multes per endarreriment en els retorns havien arribat tard. Vaig pensar en Tower Records, una associació que no vaig poder evitar de fer perquè tant una empresa com l’altra havien dominat durant molt temps les seves indústries respectives. No era que aquelles grans societats anònimes em fessin pena; de cap manera. S’havien fet un lloc i un nom al mercat destruint petits negocis de barri. Tot i així, m’afectava no només que aquelles institucions desapareguessin del meu paisatge mental, sinó també la rapidesa i la indiferència amb què el mercat devorava fins i tot les empreses més resistents. Negocis que havien semblat sòlids uns quants anys enrere havien desaparegut en un lapse, com aquell qui diu, de poques setmanes. El paper que havien representat havia passat a uns altres protagonistes, uns protagonistes que se sentirien breument invencibles i que al seu torn serien destronats per canvis imprevistos. I aquests relleus també acabarien oblidats.

Quan m’acostava al meu edifici amb les bosses, vaig veure una persona coneguda: l’home que vivia al pis del costat del meu. Entrava a l’edifici al mateix temps que jo, i em va aguantar la porta. No el coneixia gaire; més ben dit, pràcticament no el coneixia gens, i vaig haver de rumiar una mica per recordar com es deia. Devia tenir uns cinquanta anys, i havia vingut a viure a l’edifici l’any anterior. Al final em va venir el seu nom al cap: Seth.

Havia tingut una conversa breu amb en Seth i la seva dona, la Carla, quan s’havien acabat d’instal·lar, però després quasi no ens havíem dit res més. Era un assistent social jubilat, i estava fent realitat el seu somni de tota la vida de tornar a estudiar per treure’s una altra titulació: la de llengües romàniques. El veia amb prou feines una vegada al mes, davant de l’edifici o davant de les bústies. La Carla, amb qui només havia coincidit un parell de vegades, també estava jubilada; havia sigut directora d’escola a Brooklyn, i encara hi tenien casa. Un dia que amb la meva xicota, la Nadège, vam estar-nos a casa descansant, en Seth havia trucat a la porta per demanar-me si tocava la guitarra. Jo li vaig dir que no, i aleshores em va explicar que es passava sovint la tarda a casa i que el so dels altaveus (segur que són els teus altaveus, tot i que sembla que sigui música en viu) el molestava alguna vegada. Però va afegir, en un to de simpatia sincera, que el cap de setmana eren sempre fora, i que podíem fer soroll a partir de divendres a la tarda si ens venia de gust. Em va saber greu, i em vaig disculpar. Després d’això havia procurat no molestar-los més, i la qüestió no havia tornat a sortir.

En Seth em va aguantar la porta. Ell també havia comprat i anava amb bosses de plàstic. Comença a fer fred, va dir. Tenia el nas i els lòbuls de les orelles vermells, i els ulls li ploraven. Sí que en comença a fer, sí; fins i tot he pensat d’agafar un taxi des del metro. Ell va assentir amb el cap, i vam quedar callats un moment. Quan l’ascensor va arribar, hi vam pujar. Vam baixar tots dos al setè pis; i mentre anàvem pel passadís, amb les bosses fregant-se, li vaig demanar si continuaven sortint el cap de setmana. Sí; cada cap de setmana; però ara sóc jo sol, Julius. La Carla es va morir pel juny, va dir. Va tenir un atac de cor.

Vaig quedar un moment cobert de confusió, com si m’haguessin acabat d’explicar una cosa que no podia ser. L’acompanyo en el sentiment, li vaig dir. Ell va abaixar el cap, i vam continuar caminant passadís enllà. Li vaig demanar si havia deixat d’assistir a classes. No, em va dir; he continuant anant-hi. Vaig posar-li la mà a l’espatlla un moment, i li vaig tornar a dir que l’acompanyava en el sentiment, i ell em va dir gràcies. Semblava que estigués una mica violent per haver d’afrontar la meva commoció tardana per un fet que per a ell era una realitat molt més personal però també molt més antiga. Vam ficar cada un la clau al pany, i ell va entrar al pis vint-i-u i jo al pis vint-i-dos. Un cop a dintre casa vaig tancar la porta, i vaig sentir que ell tancava la seva. No vaig encendre el llum. S’havia mort una dona al pis del costat, a l’altra banda de la paret on m’arrepenjava, i no ho havia sabut. No ho havia sabut durant totes les setmanes que el seu marit l’havia plorat, ni quan l’havia saludat amb el cap amb els auriculars posats, ni quan plegava roba a la bugaderia comuna mentre ell feia servir la màquina de rentar. No el coneixia prou per demanar-li informalment què feia la Carla, i no havia tingut consciència de no haver-la vist tot aquell temps. Això era el pitjor: no havia advertit la seva absència, ni tampoc el canvi—perquè segur que hi havia hagut un canvi—en l’estat d’esperit d’ell. Tot i així, no em vaig veure amb cor d’anar a trucar a la porta de casa seva per fer-li una abraçada o per parlar-hi una estona. Hauria sigut una familiaritat falsa.

Al final vaig encendre el llum i vaig acabar d’entrar al pis. Em vaig imaginar en Seth barallant-se amb els seus deures de francès i d’espanyol, conjugant verbs, esforçant-se en alguna traducció, memoritzant llistes de vocabulari i fent redaccions. Mentre endreçava les coses de menjar que havia comprat vaig voler recordar quan havia sigut exactament que havia trucat a la porta per demanar-me si tocava la guitarra. Vaig acabar persuadint-me que havia sigut abans de la mort de la seva dona, no pas després. Això em va causar una sensació d’alleujament, que tot seguit va quedar desplaçada per un sentiment de vergonya. Aquesta sensació, però, també em va fugir; massa de pressa, ara que hi penso.