Col·lecció l’illa Roja, 3

Pèl de panotxa

Jules Renard

Traducció

Antoni Clapés

La Bisbal d’Empordà, 2015

Edicions Sidillà SL.

Carrer Catalunya, 4

La Bisbal d’Empordà 17100

info@edicionssidilla.cat

628269186

Títol original: Poil de carotte, de Jules Renard, 1894.

© de la traducció: Antoni Clapés

© d’aquesta edició: Edicions Sidillà

© Il·lustració de la coberta: Montse Mayol

Disseny: J. Pujadó

Correcció: Xavier Cortadellas

Edició e-book: Març 2020

Primera edició paper: 2015

ISBN: 978-84-121569-2-8

Dipòsit legal: GI 52-2015

Tots els drets reservats.

Pròleg

Pèl de panotxa és una novel·la formada per quaranta-vuit peces (més l’«Àlbum d’en Panotxa») que configuren una mena de collage sobre l’univers de la infantesa desgraciada del nen protagonista; en certa manera és una autobiografia del seu autor, Jules Renard, i va ser publicada a París al 1894. Cent vint anys després rellegim aquest clàssic de la literatura francesa amb el mateix interès que va ser llegit en el seu temps i, lluny de considerar-la tan sols una obra per al públic juvenil, continua mantenint tots els ingredients textuals i morals per ser qualificada com un clàssic de tots els temps, apte per ser apreciada amb interès per qualsevol lector.

Els personatges de la família Lepic (la mateixa família de Renard, formada pels pares i tres fills, dos nois i una noia), tal com ens són mostrats, constitueixen un retrat de la vida rural de finals del dinou, on les convencions d’un cert status social dissimulen la miserable realitat de les relacions familiars: els pares s’odien fins al punt que Renard escriurà en el seu Diari: «Ell (el pare) la detesta (a la mare) i la menysprea. Sobretot la menysté, i crec que també li té una mica de por» (...) «Si ell li digués una paraula, ella se li llançaria als braços plorant (...) però ja fa trenta anys que ell no la pronuncia.»

Pèl de panotxa1 va ser la revenja àcida amb què l’autor va passar comptes de les humiliacions i vexacions sofertes durant anys: la seva infantesa va ser un infern al qual només va aconseguir sobreviure amb astúcia i una crueltat calculada i lúcida. En Panotxa2 (ja tothom ha oblidat el seu veritable nom!), té en efecte el cabell de color rogenc i la cara pigallada i un aspecte general una mica ferotge: és l’ase dels cops de tota la família i creix entre l’odi de la mare, la indiferència del pare i la mala relació amb els germans. Al llarg del llibre, el protagonista se’ns mostrarà alternativament com un personatge simpàtic, astut, ronyós, maldestre, poruc, llest, hàbil; un pispa, un barrut, un desendreçat, un somiatruites, un que té «idees personals»; algú capaç de tendresa (amb el padrí), de menyspreu (amb la criada) i de perversitat (amb els petits animals que massacra).

A Catalunya hi ha la llegenda que les persones de pèl de panotxa no són de bon caràcter: «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut», fa la dita popular.

Pèl de panotxa no és un «Bildungsroman», una novel·la d’iniciació, en què l’heroi del relat comença desconeixent-ho tot de la vida i va adquirint experiència, a mesura que la història progressa, fins assolir un cert grau de maduresa. A Pèl de panotxa els capítols no configuren un discurs amb una lògica temporal, sinó que el lector es passeja pels paisatges de la vida del protagonista i de les seves relacions amb la família, amb el món i amb la natura. En Panotxa es troba enfrontat a esdeveniments diversos, generalment adversos i d’una cruesa extrema, i ell reacciona d’una manera primària.

L’odi (i la por) envers la mare, fet palès en el llibre a cada pas, arribarà fins al moment mateix de la mort d’ella en la vida real. En efecte, Renard veurà com la seva mare se suïcida en llançar-se a un pou, i ell no farà gaire esforços per treure-l’en. L’endemà Renard escriu al seu Diari, amb una indiferència i fredor absolutes: «El dia 5, mort de la mare, enterrada el dia 7», que ens recorda aquell estremidor inici de L’estranger d’Albert Camus: «Avui la mare ha mort. O potser ahir, no ho sé.»

En el capítol El darrer mot, en Panotxa se’ns revela com un contestatari: fart de l’angoixa i les tensions de l’ambient familiar, es rebel·la, reclama la justícia pel seu compte i es proposa fer un canvi radical de vida: vol fugir, anar-se’n a viure sol, treballar en una feina irrellevant i ser lliure. (I per què no veure en aquest Panotxa un precedent d’aquells adolescents «enragés» de Zéro en conduite, l’irreverent film de Jean Vigo?).

Antoni Clapés

Gener de 2015

Les gallines

—Estic segura —diu la senyora Lepic— que l’Honorine s’ha tornat a descuidar de tancar les gallines.

És cert. Es pot comprovar des de la finestra estant. Allà baix, al fons del gran pati, la teuladeta del galliner retalla, en la foscor de la nit, el quadrat negre de la porta oberta.

—Félix, i si anessis a tancar-les? —diu la senyora Lepic al més gran dels seus tres fills.

—No sóc pas aquí per ocupar-me de les gallines —diu en Félix, un xicot pàl·lid, indolent i covard.

—I tu, Ernestine?

—Oh, mare, jo tindria massa por!

Ni en Félix, el germà gran, ni l’Ernestine, la germana, alcen el cap per respondre. Llegeixen, molt interessats, amb els colzes damunt la taula i els fronts gairebé a tocar.

—Déu meu, que enze que sóc! —diu la senyora Lepic—. Ja no hi pensava. Panotxa, vés a tancar les gallines!

Es dirigeix amb aquest mot amorós al petit de la casa, perquè té els cabells color panotxa i la pell pigallada. En Panotxa, que s’entreté sota la taula, s’aixeca i diu amb timidesa:

—Però, mare, a mi també em fa molta por!

—Què dius, ara? —respon la senyora Lepic—. Un xicot tan gran com tu! No em facis riure! Espavila’t, au, vinga!

—Ja el coneixem. És valent com un boc —diu l’Ernestine.

—No tem res ni ningú —diu en Félix.

Aquests compliments enorgulleixen en Panotxa i, avergonyit de ser-ne indigne, lluita contra la seva covardia. Per encoratjar-lo definitivament, la mare li promet un mastegot.

—Almenys feu-me llum! —diu ell.

La senyora Lepic arronsa les espatlles i en Félix somriu amb menyspreu. L’Ernestine, compadida, agafa una espelma i acompanya el germà petit fins al final del passadís.

—T’esperaré allà —li diu.

Però se’n torna de seguida, aterrida, perquè una ventada ha fet tremolar la flama i l’ha apagat.

En Panotxa, amb el cul estret i els talons enganxats a terra, es posa a tremolar en la foscor. És tan espessa que es creu cec. De tant en tant una ràfega de vent l’embolcalla, com un llençol glaçat, per endur-se’l. Les guineus, i fins i tot els llops, no li bufen els dits i les galtes? El millor serà precipitar-se vers el galliner, amb el cap ben alt, per foradar l’ombra. A les palpentes, aixeca el ganxo de la porta. En sentir els seus passos, les gallines, esverades, s’agiten i cloquegen damunt del barrastral. En Panotxa les escridassa:

—Calleu d’una vegada, que sóc jo!

Tanca la porta i surt cames ajudeu-me, com si volés. Panteixant i cofoi, quan torna a entrar dins l’escalfor i la llum, li sembla que canvia els seus parracs pesants de fang i de pluja per un vestit nou i lleuger. Somriu, es queda dret i, amb orgull, espera que el felicitin; ara, fora de perill, cerca en el rostre dels seus parents un rastre de l’ànsia que han passat.

Però en Félix i l’Ernestine continuen llegint tranquil·lament, i la senyora Lepic li diu en un to de veu del tot natural:

—D’ara endavant aniràs a tancar-les cada vespre!

Les perdius

Com de costum, el senyor Lepic buida el sarró damunt la taula. Hi ha dues perdius. En Félix les anota en una pissarra penjada a la paret. És la seva feina. Cada fill en té una. L’Ernestine pela i desploma la caça. En Panotxa està especialment encarregat de rematar les peces ferides: deu aquest privilegi a la duresa, ben coneguda, del seu cor insensible.

Les perdius s’agiten, regiren el coll.

SENYORA LEPIC: Què esperes per rematar-les?

PANOTXA: Mare, m’agradaria molt anotar-les jo a la pissarra!

SENYORA LEPIC: La pissarra és massa amunt, per a tu.

PANOTXA: Doncs, aleshores, m’agradaria molt plomar-les.

SENYORA LEPIC: Això no és feina d’homes.

En Panotxa agafa les dues perdius. Li donen les instruccions habituals:

—Agafa-les fort, ja ho saps, pel coll, a contrapèl.

Amb una perdiu a cada mà rere l’esquena, comença.

___

SENYOR LEPIC: Dues alhora, pillet!

PANOTXA: És per anar més de pressa.

SENYORA LEPIC: No siguis figaflor, ara; per dins, bé que gaudeixes de fer-ho.

___

Les perdius miren de defensar-se amb convulsions i, batent les ales, escampen les plomes. No voldrien morir mai. Seria més fàcil escanyar, amb una mà, un camarada. Se les col•loca entre els dos genolls per subjectar-les millor i, ara vermell ara blanc, ben suat, amb el cap alçat per no veure res, les aferra més fort.

Les perdius s’obstinen.

Enrabiat i amb ganes d’acabar, les agafa per les potes i en colpeja el cap contra la punta de la sabata.

—Oh! El botxí, el botxí! —exclamen en Félix i l’Ernestine.

—Doncs mira, ho ha refinat —diu la senyora Lepic—. Pobres bèsties! No m’agradaria gens ser al seu lloc, entre les seves urpes.

El senyor Lepic, encara que és un vell caçador, se’n va, descoratjat.

—Ve-t’ho aquí! —diu en Panotxa tot deixant les perdius mortes damunt la taula.

La senyora Lepic les gira, les regira. Uns petits cranis partits, sangonosos, trossets de cervell.

—És hora de treure-les-hi de sobre —diu—. Ja les has porquejat prou?

En Félix sentencia:

—És clar que no ho ha fet tan bé com altres vegades.

Era el gos

El senyor Lepic i l’Ernestine, amb els colzes sota la llàntia, llegeixen l’un el diari, l’altra el llibre que li havien donat com a premi; la senyora Lepic fa mitja, en Félix es torra les cames al foc i en Panotxa, ajagut per terra, recorda.

De sobte, el Pyrame, que dorm damunt l’estora, llança un gruny sord.

—Xut! —diu el senyor Lepic.

El Pyrame gruny encara més fort.

—Imbècil! —fa la senyora Lepic.

Però el Pyrame borda tan bruscament que tothom se sobresalta. La senyora Lepic es du la mà al cor. El senyor Lepic mira el gos de reüll, amb les dents serrades. En Félix renega i ben aviat se’l deixa de sentir.

—Vols callar, gos de merda! Calla d’una vegada, tros d’ase!

El Pyrame torna a bordar més fort encara. La senyora Lepic li clava uns mastegots. El senyor Lepic el colpeja amb el diari, amb el peu. El gos udola, bocaterrosa, amb el morro abaixat per por dels cops, rabiüt, i, amb la gola tocant l’estora, se li trenca la veu a bocins.

La còlera sufoca els Lepic, que s’acarnissen, drets, contra el gos ajagut que els planta cara.

Els vidres cruixen, el tub de l’estufa tremola i fins i tot l’Ernestine clapeix.

Però en Panotxa, sense que l’hi hagin manat, surt a veure què passa. Potser un rodamón tocatardà passa pel carrer i torna tranquil·lament a casa, fora que vulgui escalar el mur del jardí per entrar a robar.

En Panotxa avança pel corredor fosc amb els braços estesos vers la porta. Treu el forrellat sorollosament, però no obre la porta.

Abans s’exposava, sortia a fora i, tot xiulant, cantant, picant de peus, s’esforçava a espantar l’enemic.

Avui fa trampa.

Mentre els seus pares es pensen que escorcolla tots els racons i fa voltes a la casa com un guardià fidel, els enganya i resta clavat rere la porta.

Algun dia l’enxamparan, però el truc fa temps que li funciona.

Només li fa por esternudar o tossir. S’aguanta la respiració i, si alça els ulls, veu per una petita finestra que hi ha damunt la porta tres o quatre estrelles; la puresa del seu esclat el glaça.

Ja és hora de tornar a entrar, però. No convé que el joc duri gaire més. Desvetllaria sospites.

Torna a sacsejar amb mans fredes el pesant forrellat que xerrica dins les grapes rovellades i l’empeny sorollosament fins al fons de la gorja. Amb aquest xivarri, tothom pensarà que torna de lluny i que ha fet el seu deure! Amb un pessigolleig a l’espinada corre de pressa a tranquil·litzar la família.

Ara bé, com el darrer cop, durant la seva absència el Pyrame ha callat; els Lepic, ja calmats, han retornat als seus llocs inamovibles i, per bé que ningú no li demana res, en Panotxa diu, com per costum:

—Era el gos que somiava.

El Malson

A en Panotxa no li agraden els amics de la casa. El molesten, li prenen el llit i l’obliguen a dormir amb la mare. I si de dia té tots els defectes, a la nit hi afegeix el de roncar. Ho fa expressament, no hi ha dubte.

La gran cambra, gelada fins i tot a l’agost, conté dos llits. Un és el del senyor Lepic, i en l’altre hi dorm en Panotxa, al costat de la mare, al fons.

Abans d’adormir-se estossega sota els llençols per aclarir-se la gola. Que potser ronca amb el nas, però? Bufa amb suavitat pels narius per assegurar-se que no els té embussats. S’exercita a no respirar gaire fort.

Però tan bon punt s’adorm, ronca. És com una passió.

De seguida, la senyora Lepic li clava dues ungles ben al fons d’una natja fins a fer-li sang. És la manera que ha triat.

El xiscle d’en Panotxa desvetlla bruscament el senyor Lepic, que pregunta:

—Què tens?

—Té un malson —diu la senyora Lepic.

I tot seguit cantusseja, com si fos una dida, una cançó de bressol que sembla índia.

Com si el volgués abatre, en Panotxa empeny la paret amb el front i els genolls, amb les mans cobrint-se les natges per aturar el pessic que li caurà al primer clam de les vibracions sonores, i es torna a adormir en el gran llit on jeu al costat de la mare, al fons.

Vostè em perdonarà

Ho podem dir? Cal dir-ho? En Panotxa, a l’edat en què els altres fan la comunió, amb el cor i el cos immaculats, encara s’embruta. Una nit, va esperar massa perquè no gosava demanar-ho.

Confiava, amb recargolaments graduals, calmar el neguit.

Quina pretensió!

Una altra nit somiava que es trobava còmodament instal·lat contra una fita, apartat, i va fer-s’ho als llençols, innocent, del tot adormit. Es desperta.

Cap més fita a la vora que la seva sorpresa!

La senyora Lepic s’absté d’enrabiar-se. Neteja, calmada, indulgent, maternal. I fins i tot l’endemà al matí, com un nen aviciat, en Panotxa esmorza abans de llevar-se.

Sí, li porten la sopa al llit, una bona sopa, que la senyora Lepic, amb una cullereta de fusta, ha deixatat una mica, oh! molt mica...

Al capçal, en Félix i l’Ernestine observen en Panotxa amb aire sorneguer, a punt d’esclafir a riure al primer senyal. La senyora Lepic, culleradeta rere culleradeta, dóna la becada al seu fill. De reüll sembla voler dir a en Félix i a l’Ernestine:

—Atenció, prepareu-vos!

—Sí, mare.

Ja comencen a divertir-se pensant amb les ganyotes que farà. Haurien d’haver convidat alguns veïns. Finalment, la senyora Lepic, amb una darrera mirada als fills grans com per dir-los: «Esteu a punt?», alça ben a poc a poc, molt a poc a poc, la darrera cullerada i l’enfonsa fins a la gola per la boca oberta de Panotxa, l’emboteix, l’empapussa, i li diu, sorneguera i farta:

—Ah, petit femer meu, n’has menjat, n’has menjat, i de la teva, de la d’ahir!

—Ja m’ho pensava —respon simplement en Panotxa, sense fer els escarafalls que esperaven.

S’hi acostuma i, quan un s’acostuma a una cosa, acaba per perdre la gràcia.

La gibrelleta

I

Com que ja ha tingut més d’una desgràcia al llit, cada vespre en Panotxa procura prendre precaucions. A l’estiu, és més fàcil. A les nou, quan la senyora Lepic l’envia al llit, en Panotxa fa un tomb per fora, ben de gust; aleshores passa una nit tranquil·la.

A l’hivern, el passeig és una incomoditat. Prova sense èxit, quan cau la nit i tanca les gallines, una primera precaució; no pot esperar que n’hi hagi prou fins l’endemà al matí. Sopen, fan la vetllada, toquen les nou, ja fa molt que és fosc i la nit durarà encara una eternitat. Cal que en Panotxa prengui una segona precaució.

I aquest vespre, com cada vespre, es pregunta:

—En tinc ganes? No en tinc ganes?

Normalment es respon que «sí», ja sigui perquè, sincerament, no pugui recular, o perquè el fulgor de la lluna l’encoratja. De vegades, el senyor Lepic i en Félix li donen exemple. D’altra banda, la necessitat no l’obliga pas sempre a allunyar-se de la casa, fins al fossat del carrer, gairebé en ple camp. Sovint s’atura sota l’escala, va com va.

Però aquest vespre la pluja crivella l’enllosat, el vent ha apagat les estrelles i les nogueres s’enrabien als prats.

—Tot va bé —conclou en Panotxa després d’haver deliberat sense pressa—. No en tinc pas ganes.

Diu bona nit a tothom, encén una espelma i arriba al final del corredor, a la dreta, a la cambra nua i solitària. Es despulla, es fica al llit i espera l’arribada de la senyora Lepic. Ella l’acotxa bé d’una tirada i apaga l’espelma. Li deixa l’espelma però no li deixa mistos. I el tanca amb clau perquè és poruc. En Panotxa assaboreix d’entrada el plaer d’estar sol. Es complau a fantasiejar en les tenebres. Repassa la jornada, es felicita d’haver-se escapolit tot sovint d’una de bona, i compta tenir l’endemà la mateixa sort. Es vanagloria que, durant dos dies seguits, la senyora Lepic no es fixarà en ell, i mira d’adormir-se amb aquest somni.

A penes ha tancat els ulls, li revé el desfici habitual.

—Era inevitable —es diu en Panotxa.

Un altre es llevaria. Però en Panotxa sap que no hi ha gibrelleta sota el llit. Encara que la senyora Lepic pugui jurar el contrari, sempre s’oblida de posar-n’hi una. D’altra banda, de què serveix la gibrelleta si en Panotxa ja pren les seves precaucions?

I en Panotxa, en comptes de llevar-se, pensa.