reading

Vicent Baydal (València, 1979) és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra i en l’actualitat imparteix docència a la Universitat Jaume I de Castelló. Ha investigat principalment sobre la fiscalitat pública i les assemblees parlamentàries del regne de València durant la baixa edat mitjana i sobre fenòmens identitaris al llarg de la història. És coordinador del grup de recerca «FORVAL. Història i Dret Forals Valencians».

Cristian Palomo (Barcelona, 1989) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva investigació s’ha centrat en l’estudi de la identitat col·lectiva dels catalans en les èpoques medieval i moderna, especialment durant la Guerra de Successió (1705-1714). Actualment és tècnic superior d’investigació a la Universitat Jaume I de Castelló.

És cert que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258? O que va ser un comtat annexat i subsumit dins el regne d’Aragó? I que els catalans no van lluitar en la Guerra de Successió per defensar el seu autogovern? Són afirmacions àmpliament difoses en la premsa i en les xarxes socials, que es fonamenten en els plantejaments més extrems del cànon històric del nacionalisme espanyol.

D’altra banda, des de l’Institut Nova Història (INH) s’afirma que Miguel de Cervantes, Cristòfor Colom, Marco Polo o el Cid van ser catalans o valencians i que el Segle d’Or de les lletres castellanes fou escrit en català, però que una sistemàtica censura bastida per Castella s’hauria encarregat d’esborrar la petjada catalana de la història.

Vicent Baydal, Xevi Camprubí, Stefano M. Cingolan, Guillem Fornés, Cristian Palomo, Cèsar Sànchez, Lluís Ferran Toledano i Alberto Velasco refuten de manera contundent i minuciosa totes aquestes interpretacions pseudohistòriques, basades en tergiversacions i falsedats conscients, creades i difoses, tant des de l’espanyolisme com des de l’Institut Nova Història. Perquè només des del rigor historiogràfic es pot combatre la ignorància i el menyspreu contra Catalunya i contra nosaltres mateixos.

Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
–Eumo és l’editorial de la UVic-UCC–

a partir de tres imatges (le roy de France, le roy de Castille
i le roy d’Aragón) de l’obra Grand Armorial équestre
de la Toison d’or (segle XV)

ÍNDEX

1. El nacionalisme espanyol hegemònic i el seu cànon històric de base castellanista, Cristian Palomo

2. Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil del 1258?, Cristian Palomo

4. Catalunya o Espanya? L’Estat dels catalans a l’època dels Àustria, Cristian Palomo

5. El cas del monestir de Santa Maria de Sixena: els litigis pels béns artístics i la manipulació històrica, Alberto Velasco

1. Fal·làcia rere fal·làcia: el cherry picking com a tècnica d’engany, Vicent Baydal

2. Dels gots a Jaume I: la paradoxal apropiació dels mites castellanistes, Stefano M. Cingolani

3. Joan Colom i Bertran no va descobrir Amèrica, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés i Cristian Palomo

4. Desmuntant la teoria del Segle d’Or castellà escrit originàriament en català, Guillem Fornés

1. Internet i els canals de difusió de la pseudohistòria sobre Catalunya i Espanya, Cèsar Sànchez

2. Algunes propostes crítiques per millorar la historiografia catalana, Lluís Ferran Toledano

CONCLUSIONS. De l’espanyolisme a la Nova Història: el mal de la pseudohistòria contra Catalunya

INTRODUCCIÓ. EL MENYSPREU PER LA HISTÒRIA CATALANA

Com descriu detalladament l’historiador Vicent Baydal en el seu capítol d’aquest llibre, la genuïna recerca històrica i la divulgació de les seves conclusions acostumen a ser dutes a terme mitjançat l’ús de mètodes científics i l’honestedat intel·lectual. Tanmateix, la present obra col·lectiva tracta sobre estudis de caràcter històric, filològic i literari bastits a l’entorn de la història de Catalunya de les èpoques medieval i moderna que aparenten seguir una metodologia científica i un discurs sincer, però no ho fan en absolut: són pseudoinvestigacions.

El prefix pseudo–, que prové del grec ψευδο–, significa «fals». El seu ús per adjectivar investigacions esdevé, per tant, una valoració desfavorable aplicada als treballs que donen lloc a tesis arbitràries, errònies i falses, basades en especulacions i proves no contrastades i/o manipulades, les quals acostumen a respondre a un intent de legitimació d’algun pressupòsit ideològic (normalment de tipus polític, nacional, religiós o de classe social), que serveix com a arma de combat intel·lectual i, al mateix temps, com un mitjà eficaç perquè els practicants de la falsa investigació puguin aconseguir ràpidament prestigi social entre bona part de les persones que comparteixen la mateixa ideologia. En aquest sentit, una característica principal de la pseudoinvestigació sobre la història o pseudohistòria és que es fonamenta en un relativisme extremista: si hi ha poders que falsegen el passat recentíssim constantment amb notícies inventades i/o manipulades, què no es deu haver fet amb la història? Com podem creure un relat històric més que no pas un altre sobre el mateix fet?

Lògicament, el discurs històric no pot correspondre mai a una veritat absoluta, perquè no és possible reviure o recrear de manera perfecta cap realitat passada. A més, pot amagar altres interessos que no siguin estrictament els de fer progressar el coneixement, alhora que pot estar basat en restes arqueològiques o documentals del passat que poden haver estat alterades. Ara bé, un cop assumit que la primera premissa és inevitable i que les altres dues poden succeir, hem de tenir presents una sèrie de consideracions. En primer lloc, és innegable que de la mateixa manera que una investigació periodística documentada i rigorosa pot esclarir molts fets del passat recent que altres periodistes han embolicat amb relats partidistes, també hi ha discursos històrics que són més objectius que altres, arran del fet que no estan enfocats a justificar apriorísticament el present ni a cercar veritats absolutes, sinó a conèixer millor les realitats passades. Per tant, habitualment, aquelles persones que situen tots els discursos històrics en el mateix sac («tots són igual de relatius») acostumen a amagar que allò que pretenen –de forma premeditada o no– és deslegitimar fal·laçment els més versemblants (els que es basen en proves contrastades i comprovables) per legitimar-ne d’altres de ben forassenyats (els pseudohistòrics).

En segon lloc, des que la història ha deixat de ser exclusivament un conjunt de relats justificatius (d’un monarca, d’un estat, d’una nació o d’una classe social, per exemple) i ha esdevingut una disciplina científica, cada vegada s’ha aprofundit més en l’estudi relatiu a l’autenticitat dels testimonis del passat. En conseqüència, quan en l’actualitat algú vol demostrar verament que una resta del passat és falsa ha de certificar-ho fefaentment amb proves materials (en el cas d’un document a través de la tinta, la cal·ligrafia, el paper, el contingut, etc.) i mai no s’ha de generalitzar sense contrastar. De fet, que un testimoni hagi estat adulterat no vol dir que forçosament tota la resta de testimonis ho hagin estat, com a mínim fins que no es demostri el contrari científicament. En relació amb això, en tercer lloc, no hem de pensar que perquè en el passat la major part de la població fos analfabeta era extremadament crèdula, vivia completament en la inòpia o era més ximple que la gent d’avui dia pel fet que la majoria sabem llegir i escriure. En totes les èpoques han existit interpretacions i relats diferents i contradictoris que han circulat per tots els mitjans de comunicació possibles per explicar un mateix fet, alguns de molt veraços i d’altres completament enganyosos. En l’actualitat milions de persones alfabetitzades podem caure en el parany de notícies o relats històrics falsejats, mentre que moltes altres persones poden ser conscients d’aquests paranys i denunciar-los perquè la resta pugui assabentar-se’n. El pensament crític i deductiu, l’escepticisme i la suspicàcia no són quelcom que hagi existit únicament en els nostres temps, ni és patrimoni exclusiu de la gent lletrada i/o lletraferida.

Dit això, cal indicar que una altra característica inherent als pseudoinvestigadors és l’apel·lació constant a reeixides conspiracions i conxorxes a gran escala que els poders fàctics haurien organitzat per tal d’evitar que la societat conegui la veritat. En conseqüència, els relats pseudohistòrics actuals solen presentar la mateixa estructura maniquea i gairebé caricaturesca: sempre hi ha un gran col·lectiu que és víctima d’un engany històric massiu per part d’un agent elitista i conspirador. Aquest agent controla el poder polític capaç de fer funcionar la conspiració, l’èxit de la qual no és impedit per aquells membres del col·lectiu que ho podrien evitar, ja sigui perquè són massa passius, ja sigui perquè formen part de la conxorxa. Només una única persona extremadament erudita i valenta, a vegades envoltada d’un reduït grup de deixebles, s’atreveix a dir la veritat corrent gran perill per desvetllar de forma altruista al món l’autèntic i unívoc passat amagat per l’elit conspiradora. Però, en realitat, la diferència entre les persones honestes i compromeses i els pseudohistoriadors és que aquells que veritablement descobreixen conxorxes i s’atreveixen a denunciar-les solen patir un calvari per difondre els seus descobriments sobre aquells que realment controlen el poder polític, si és que sobreviuen per explicar-ho; mentre que els pseudohistoriadors aparenten ser víctimes d’una autèntica cacera de bruixes quan en realitat es passen la vida difonent les seves teories sense cap més problema que el menyspreu que puguin causar aquestes entre aquell públic que no se les creu.

En aquest sentit, en el cas de la història de Catalunya els pseudohistoriadors actuals denuncien conxorxes que haurien estat capaces d’enganyar durant dècades –o centúries!– milions de catalans i/o espanyols sobre el seu passat col·lectiu. I no parlem pas de manipulacions d’un document, d’un fet concret o d’algun període de la biografia d’un personatge històric, sinó de tergiversar per complet la composició política i nacional de regnes, imperis o civilitzacions de les edats mitjana i moderna, èpoques de les quals conservem una quantitat ingent de documentació. Lògicament, aquells que poden refutar amb més facilitat els plantejaments acientífics dels pseudoinvestigadors –gràcies a la seva formació i acumulació de coneixements– són els investigadors que es guien per una metodologia científica. Per això mateix, els primers actuen d’una manera molt determinada amb els segons. Primerament, els converteixen en la seva diana. Una característica intrínseca a la pseudoinvestigació és l’intent constant de desprestigiar els investigadors científics i el món acadèmic, presentant-los com a part fonamental d’unes elits enriquides i conspiradores que monopolitzen el coneixement i mantenen els ciutadans enganyats a fi de mantenir l’statu quo, quan no directament com a traïdors al poble. Així mateix, els pseudocientífics gairebé sempre promocionen i venen els seus estudis i conclusions directament al gran públic, sense presentar-los abans davant la comunitat científica mitjançant la publicació en revistes especialitzades i congressos, els principals espais de debat acadèmic on es difonen els plantejaments científics per ser acceptats o rebutjats. I no només ho eviten perquè els estudis pseudocientífics difícilment superen el sedàs per poder participar en aquests àmbits de discussió, sinó, i sobretot, per esquivar que els veritables experts se n’assabentin i els refutin ràpidament en l’espai de debat especialitzat que els és propi.

Així doncs, ambdues característiques resulten fonamentals a l’hora de distingir entre la investigació científica i la investigació fal·laç. Amb tot, quan arriba el moment de fer aquesta distinció el debat sol girar al voltant de dos altres aspectes: l’objectivitat de l’individu i la seva titulació acadèmica. Per un costat, tot investigador solvent ha de saber implementar el seu treball de la manera més objectiva possible i, per l’altre, el fet que l’investigador posseeixi el títol de llicenciat, graduat o doctor és una importantíssima garantia de qualitat, perquè assegura que aquesta persona ha rebut durant anys –habitualment, quatre de grau o llicenciatura, un de màster i quatre més de doctorat– una àmplia formació bibliogràfica, metodològica i de pensament crític. En qualsevol cas, resulta un autoengany pensar que hom no es veu sempre influenciat pel context en el qual pensa i narra, essent la seva neutralitat discursiva i l’objectivitat una veritable entelèquia, mentre que la titulació serveix de ben poc si darrere de l’investigador no hi ha una fèrria ètica. Per tant, allò que considerem que dona realment valor qualitatiu a la tasca d’un investigador és la seva professionalitat, basada en l’honradesa intel·lectual i el seu rigor metodològic, guia i far de la veritable recerca científica. Precisament, la falta de rigor en el mètode i l’engany són allò que caracteritza el pseudoinvestigador, malgrat que ben sovint quedin amagats rere una excel·lent oratòria –pomposa, mordaç, grollera o afalagadora, segons l’interlocutor i el context– i uns coneixements suficients sobre la matèria com per engrescar el públic poc o gens especialitzat en la temàtica.

En definitiva, exposem aquestes qüestions introductòries perquè és necessari advertir el lector que, malgrat que el medi natural de la «ciència» falsària es trobi fora del món universitari i acadèmic, per desgràcia també des d’aquesta principalíssima plataforma intel·lectual ha estat practicada de vegades per tal de servir de base a certs posicionaments polítics i justificar plantejaments evidentment manipulats, com veurem en alguns capítols del llibre. En conjunt, al respecte, observarem dos grans fronts pseudohistòrics en allò relatiu al passat de Catalunya. D’una banda, un tipus de plantejaments pseudohistòrics que tenen èxit entre una gran part de públic nacionalment espanyolista i basteixen interpretacions que giren, majoritàriament, al voltant de la qualitat de la Catalunya medieval i moderna com a entitat política en el marc de la Corona d’Aragó i de la Monarquia Hispànica, i de la negació de l’existència d’una nació catalana, tant en aquells temps com en els actuals. Així mateix, també afecten altres temes molt més concrets que, supeditats a l’actualitat política, prenen una gran volada mediàtica, com, per exemple, el tractament de la relació dels catalans amb el monestir aragonès de Santa Maria de Sixena.

Però, d’una altra banda, també hi ha un altre model pseudohistòric d’èxit en relació amb Catalunya: el de la «Nova Història». Es tracta d’una novíssima pseudohistòria –atès que amb prou feines compta amb un parell de decennis– que, en oposició a les predites interpretacions del nacionalisme espanyol, s’autoproclama «catalanista» i «independentista», i té èxit entre una fracció gens menyspreable de públic nacionalista català, amb interpretacions històriques que presenten la Catalunya medieval i moderna com una potència política de primer ordre mundial. Tanmateix, la mateixa societat catalana hauria estat traïda pels seus governants i sotmesa a un poderosíssim aparell censor-repressor controlat des de Castella, el qual hauria perpetrat el major espoli cultural de la història d’Occident, per no dir del món sencer, per tal que el poble català acabés creient que no havia tingut una història gloriosa.

Així doncs, el llibre tractarà d’ambdues tendències pseudohistòriques, que tenen, segons observarem a continuació, una forta repercussió en els discursos sociopolítics que es fan sobre el passat dels catalans.

L’AUGE DE LA PSEUDOHISTÒRIA ESPANYOLISTA

De manera genèrica la pseudohistòria espanyolista sobre Catalunya s’enquadra en un discurs nacionalista espanyol bastant radical que dibuixa la situació social catalana de l’actualitat seguint un esquema maniqueu i caricaturesc típic dels relats pseudohistòrics. En concret, Catalunya seria una regió d’Espanya antigament espanyolíssima on durant els darrers trenta o quaranta anys s’hauria imposat un pensament contrari a la nació i la unitat estatal espanyola, i a la llengua castellana, per part de l’elit nacionalista catalana, presentada com l’agent conspirador, que des del final de la dictadura franquista governa la Generalitat, identificada amb el poder polític que dirigeix la conspiració. Aquest poder hauria aconseguit, mitjançant un intensíssim adoctrinament escolar i televisiu de quatre dècades, tergiversar el coneixement de l’autèntica història del poble català, presentat com el col·lectiu enganyat.

Un poble que, d’altra banda, és tractat per aquesta pseudohistòria espanyolista de forma molt particular. Perquè a pesar que defensa que els catalans són un col·lectiu inequívocament pertanyent a la nació espanyola –la qual tindria diversos mil·lennis d’història–, no posseirien una història gaire notable o interessant dins d’ella, atès que ja des del període medieval el protagonisme històric i les grans gestes pertanyerien absolutament al poble castellanolleonès (incloent bascos, gallecs i andalusos), i el paper secundari se’l repartirien, d’una banda, el poble navarrès i, de l’altra, el poble aragonès, que inclou escadusserament catalans, valencians i balears. En conseqüència, allò que mai no podrien pretendre els catalans seria tenir una història pròpia i autònoma amb Catalunya com a subjecte polític, ja que el territori català hauria estat sempre totalment sotmès i integrat en les nacions i els regnes de França (segles VIII-XII/XIII), d’Aragó (segles XII/XIII-XV) i d’Espanya (segles XV-XXI), de manera que la història de la nació catalana i del Principat de Catalunya com a entitat política autònoma serien un invent fraudulent construït a partir de finals del segle XIX, quan no dels darrers anys.

Així, segons aquesta concepció pseudohistòrica, en atorgar protagonisme i substantivitat política a Catalunya, els nacionalistes catalans no només haurien tergiversat la història, sinó també la mateixa identitat espanyola del poble català amb l’objectiu últim de fomentar el secessionisme (la clau de la conspiració). I tot plegat la invenció hauria tingut èxit, en bona mesura, per la debilitat ja no només dels historiadors espanyols, sinó també dels governs espanyols durant el període democràtic (ocasionalment, l’element passiu i/o en conxorxa), ja que no haurien fet res per evitar-ho. Un discurs, en definitiva, cada vegada més difós durant els darrers vint anys, amb un notable augment des que es va proposar un nou estatut d’autonomia per a Catalunya a inicis del segle XXI i amb un èxit esparverant amb l’auge de l’independentisme català en l’última dècada.

Així doncs, per a la pseudohistòria espanyolista, i desgraciadament també per a una part d’acadèmics espanyols que mantenen en major o menor mesura el plantejament descrit, el fet que la historiografia defensi l’existència dels comtats catalans i del Principat de Catalunya com a ens polítics autònoms en un context d’inexistència dels estats nació (les corones d’Aragó i Espanya eren monarquies compostes de múltiples regnes i principats jurídicament independents entre ells) i d’una identitat catalana no exclusivament espanyolista entre els segles XII i XVIII respondria a un servilisme respecte als poders fàctics autonòmics del nacionalisme català. Així, per exemple, el 2014 Europa Press va publicar una ressenya de l’acte de presentació d’un llibre a Madrid en què s’indicava que «el historiador Henry Kamen alerta de que independentistas catalanes falsifican la Historia». Més concretament:

Igualment, el mateix any l’historiador Antonio Morales Moya (1933-2015), en la introducció del llibre col·lectiu 1714. Cataluña en la España del siglo XVIII, que ell mateix va coordinar, citava l’economista Gabriel Tortella, qui asseverava que els nacionalistes catalans havien estat:

Un poc més tard, l’any 2016, el mateix Tortella, junt amb altres economistes i historiadors de l’economia, aportaven tot un seguit d’interpretacions confuses i/o errònies en el seu llibre Cataluña en España. Historia y mito:

No aclarirem el confusionisme d’aquests plantejaments aquí perquè en la present obra ja s’explica, més endavant, per què Catalunya fou un «Principat» i què va significar aquest concepte. En qualsevol cas, els autors de Cataluña en España no dubtaven a exposar en el mateix llibre com s’havia dut a terme l’«adoctrinament» del qual parlava Tortella el 2014:

El 4 de gener del mateix any, el politòleg Fernando Álvarez Balbuena publicava així mateix un article titulat «Cataluña no es una nación. Los nacionalistas falsifican la Historia de España», en el qual feia constar que:

També el Diario de Sevilla, el 26 d’octubre del 2017, informava en un article sense signar que: «Cataluña forma parte de España desde los orígenes del país que conocemos hace cinco siglos, cuando los Reinos de Castilla y Aragón (que incluía el condado de Cataluña desde el siglo XII) sellaron su unión con la boda de los Reyes Católicos en 1469».⁶ Igualment, el dia següent, un altre diari oferia, també sense signar, un decàleg titulat «Todas las mentiras del independentismo catalán, al descubierto», entre les quals en figuraven algunes de tipus històric:

Un mes i escaig després, el diari ABC informava que «Aragón crea una “policía” de expertos contra las manipulaciones históricas del nacionalismo catalán»:

I encara el 2018 l’historiador Jordi Canal publicava al diari El Mundo un article titulat «Historiadores catalanes y su “procés”», on deia que:

Tot i que l’autor no anava gens mancat de raó en la crítica a l’Institut Nova Història, no perdia l’ocasió de connectar aquesta pseudohistòria amb diversos aspectes d’una visió reduccionista del relat històric tradicional del catalanisme i, sobretot, de barrejar-la d’una manera descontextualitzada i confusionista amb historiadors d’èpoques, ideologies i producció historiogràfica ben diferents, com ara Víctor Balaguer (1824-1884), Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), Ferran Soldevila (1894-1971), Josep Fontana (1931-2018) i Jaume Sobrequés:

El relato nacional-nacionalista de la historia de Cataluña ha sido y continúa siendo hegemónico. Ha sido elaborado por los historiadores para el nacionalismo catalán o bien simplemente apropiado por este, con o sin permiso: desde el neorromanticismo patriótico conservador de Ferran Soldevila al nacional-comunismo romántico de Josep Fontana, sin olvidar a autores como Antoni Rovira i Virgili o Jaume Sobrequés, ni tampoco los precedentes provincialistas de Víctor Balaguer y otros en el siglo XIX. […] En este relato histórico nacional-nacionalista, Cataluña constituye una viejísima nación que se dotó pronto, entre la época medieval y la moderna, de un Estado, siempre acechado por Castilla-España y en vías de convertirse, a finales del siglo XVII, en un modelo de democracia. El 11 de septiembre de 1714 supuso el fin de una nación y de un Estado. La nación revivió en el siglo XIX, con la Renaixença en lo cultural y con el catalanismo y el nacionalismo en lo político. El Estado propio se convirtió, en cambio, en los siglos XX y XXI, en una deseada e irrenunciable aspiración, a corto, medio o largo plazo. En estos más de mil años de historia hubo, supuestamente, momentos de desnacionalización y, por encima de todo, mucha resistencia frente a los ataques permanentes de Castilla-España, que fueron evidentes, según reza este relato, en las derrotas de 1714 o de 1939. […] El relato nacional-nacionalista fue cuestionado por algunos historiadores en el siglo XX. Los intentos parcialmente renovadores de Jaume Vicens Vives en las décadas de 1930, 1940 y 1950 –a pesar de una obra esencialista como Notícia de Catalunya (1954)– o de otros historiadores, ya desde el marxismo, en las de 1970 y 1980, con un intenso trabajo de deconstrucción de los mitos nacionales, no consiguieron desplazar al discurso dominante.

És més, en l’article de Jordi Canal no s’explica el fet que existeix una visió històrica nacionalista espanyola i que allò que anomena «relato nacional-nacionalista de la historia de Cataluña» és en origen, i ha estat durant la major part de la seva existència, un relat nacionalista espanyol que matisava, en un sentit plurinacional i descentralitzador, el cànon nacional unitarista, centralista i castellanista hegemònic a l’estat nació espanyol dels segles XIX-XXI, com s’explica en el primer capítol d’aquest llibre. Un cànon, l’espanyolista hegemònic, compost també per molts mites historiogràfics que foren igualment assumits –de manera conscient o inconscient– per Jaume Vicens Vives i els historiadors marxistes que esmenta l’autor. És més, també hi omet que aquells punts on el relat nacional catalanista s’ha basat en mites, aquests han estat refutats posteriorment per la mateixa historiografia catalana.¹⁰ Finalment, Canal també recorria a la connexió entre un adoctrinament massiu i l’auge de l’independentisme:

En definitiva, tot i que no hem de menystenir pas l’èxit econòmic de la inclusió de totes aquestes tesis en els best-sellers sobre història d’Espanya o Catalunya, conferències de divulgació sobre la mateixa temàtica, així com articles alarmistes en les webs dels mitjans de comunicació de massa, la seva finalitat primordial sembla respondre a la voluntat de promoure la unitat espanyola en el present. En aquest sentit, com exposa Cèsar Sànchez en el seu capítol del present llibre, el modus operandi de la pseudohistòria espanyolista no seria tant l’elaboració d’un producte pseudohistòric creïble i amb aparença de ben documentat com la repetició massiva de consignes que, a base de trobar-les arreu, s’acaben integrant en el discurs de la ciutadania com a veritats fefaents. Així, si, per una banda, el conjunt d’espanyols assumeixen la idea que Espanya sempre ha estat una nació castellanocèntrica amb una fortíssima tendència ideològica i sentimental vers la unitat i que compta amb una nació mil·lenària i, per l’altra banda, els catalans assumeixen que mai s’han governat a si mateixos, ja que això són invencions modernes i delirants dels nacionalistes radicals, es podrà mantenir –o fins i tot recentralitzar i reuniformitzar– l’Estat espanyol i, de passada, s’evitaran reivindicacions massa autonomistes i/o independentistes des de Catalunya.

També hi ha, però, com hem indicat, uns plantejaments pseudohistòrics sobre el passat català que se situen en el pol oposat.

LA NOVÍSSIMA PSEUDOHISTÒRIA SOBRE LA CATALUNYA UNIVERSAL, ENCAPÇALADA PER JORDI BILBENY

Malgrat que el nacionalisme català arrossega des del segle XIX diversos mites pseudohistòrics, com, per exemple, el plantejament que la derrota de Muret el 1213 hauria desfet un imperi català ben articulat sobre Occitània; la identificació de la decadència política, econòmica i cultural de Catalunya amb l’entronització el 1412 d’un Casal d’Aragó de llinatge castellà, per la seva mateixa procedència; o la interpretació que Catalunya i la Corona d’Aragó serien un avançament de les democràcies modernes en contraposició a una Castella i una França pretotalitàries de tant absolutistes com eren,¹¹ cap d’aquestes asseveracions no és comparable amb el discurs que ha acabat esdevenint actualment l’hegemònic –tant per la seva radicalitat com per la seva projecció mediàtica– entre la pseudohistòria catalanista: la «Nova Història».

Una novella pseudohistòria que no s’ha de confondre amb la Nouvelle Histoire francesa dels anys setanta del segle XX, també coneguda com a «història de les mentalitats», la qual, de la mà d’autors com Jacques Le Goff i Pierre Nora, esdevingué una tendència historiogràfica que es presentà com a alternativa al materialisme històric marxista. Tampoc no s’ha de confondre la «Nova Història» amb la història de Catalunya bastida per la historiografia científica catalana. Tot i que a priori pugui semblar innecessari fer aquesta advertència, perquè pel que fa al seu contingut la pseudohistòria de moda i la història científica generades a Catalunya no tenen cap mena de semblança, ambdues són blasmades per la pseudohistòria espanyolista i una part de la historiografia espanyola, sense fer-ne gaires distincions.

Per contra, la «Nova Història» de la qual parlem dibuixa les societats espanyola i catalana actuals mitjançant un relat conspiranoic i arquetípic de la pseudohistòria. En concret, Espanya seria un regne, antigament catalaníssim, en el qual, durant el darrer mig mil·lenni, s’hauria imposat un pensament contrari a l’existència de la nació catalana per part del poble castellà, presentat com l’agent conspirador, el qual controla els ressorts de l’Estat espanyol, identificat com el poder polític que dirigeix la conspiració. Aquest poder hauria aconseguit –mitjançant la Inquisició i una totpoderosa maquinària censora– falsificar tota la documentació antiga, medieval i moderna de la península Ibèrica, i fins i tot d’altres països, a fi de convertir la història gloriosa de Catalunya en la història de Castella, principalment, però també d’Itàlia, Portugal, Bèlgica, Holanda, etc. I aquesta realitat falsificada se l’hauria cregut tothom arreu del món, inclosos els catalans, que són presentats com la societat enganyada. L’objectiu darrer de tota aquesta conxorxa seria fer creure als catalans que ells mateixos no tenen una història gloriosa i abaixar-los l’autoestima perquè siguin més fàcilment espanyolitzats en la idiosincràsia castellana (la clau de la conspiració).

Així, l’èxit de la conspiració s’explicaria per la col·laboració dels historiadors espanyols –inclosos molts d’origen català– amb l’aparell censor espanyol i per la badoqueria dels historiadors d’ideologia catalanista i independentista que, tot i no formar part directament de la conxorxa anticatalana, viurien conformats i cofois amb el sol fet de lluir les seves titulacions (l’element passiu i/o traïdor). Segons va indicar l’antropòleg i historiador Gustau Nerín en l’article «La Nova Història, recatalanitzar la història o enquistar-la?», publicat a El Nacional el 7 d’abril del 2016:

De fet, aquella veritat amagada hauria estat revelada per un únic home que hauria aconseguit crear un corrent de pensament que condueix els catalans a desemmascarar la conspiració i redescobrir el seu autèntic passat. Aquest home és l’escriptor Jordi Bilbeny, el qual ha anat difonent aquest relat en els darrers trenta anys mitjançant diversos col·lectius, essent el més reeixit i estable la fundació Institut Nova Història (que a partir d’ara citarem per les sigles INH). I aquesta és, precisament, una de les principals diferències entre la pseudohistòria espanyolista sobre Catalunya i la de la Nova Història: mentre la primera es va difonent massivament per accions no coordinades de milers de persones a través dels mitjans de comunicació, els webs, les xarxes i el boca-orella, la segona compta amb una fundació que organitza i coordina la publicació i la difusió dels seus continguts i activitats en un parell de webs principals.

En aquest sentit, encara que Bilbeny sigui un dels fundadors i la cara pública i arxiconeguda de l’entitat, aquesta compta amb altres creadors de contingut (els «deixebles»), entre els quals destaquen Pep Mayolas i Lluís Maria Mandado que, junt amb Bilbeny, són els autors de la majoria de llibres de la Nova Història. I no podem oblidar tampoc Víctor Cucurull, membre de l’INH i un destacadíssim difusor de les seves formulacions. Així, aquests autors i el conjunt dels partidaris de la Nova Història defensen que tota la documentació històrica d’Espanya i altres països ha estat alterada i falsificada en benefici de la causa nacional i estatal castellanoespanyola i en detriment del poble català. Per tant, qualsevol deducció o explicació de la Nova Història –per incongruent que sigui– tindria tant o més valor que totes les tesis de la historiografia científica avalades documentalment. D’aquesta forma es poden arribar a sostenir com a certes i verificades teories com totes les següents:¹³

1. L’idioma basc seria la llengua que parlaven els ibers i el català i l’occità en derivarien perquè seria una barreja entre les llengües ibèrica i llatina.

2. De fet, el castellà, el portuguès, el francès, l’italià i les altres llengües romàniques no serien filles directes del llatí, sinó del català en una època en què es coneixia com a «llengua romanç». Per això, un trenta o un quaranta per cent de paraules del castellà provindrien del català.

3. La nació catalana no es configuraria entre els segles XII i XIV després de Crist, com sostenen els medievalistes, sinó que hauria nascut i brillat a partir del segle IV abans de Crist (o sigui, des de fa dos mil set-cents anys), en barrejar-se els grecs amb els ibers: els pobles que van habitar el territori dels actuals Països Catalans, que serien els ancestres directes dels catalans. Tot això es podria demostrar perquè la llengua catalana estaria farcida de paraules ibèriques i gregues. Això explicaria també fets molt posteriors, com per exemple que al segle XIII Jaume I d’Aragó entregui el regne de Múrcia al seu gendre Alfons X de Castella, car aquest regne quedava fora del territori que havien habitat els ibers a l’Antiguitat, o que els catalans defensessin Constantinoble durant cent cinquanta anys dels turcs i conquerissin els ducats d’Atenes i Neopàtria, atès que l’instint els duia cap a Grècia.

4. Al món existirien dos models estancs de nació: les imperialistes, com la nació romana o la castellana, i les pacifistes mercantilistes, com la nació fenícia, la grega o la catalana. Per aquesta raó, l’imperi mediterrani de la Corona d’Aragó seria de tipus comercial, però no d’ocupació territorial ni imperialista.

5. Amb tot, contradient la pròpia visió de nació mercantilista-pacifista de l’INH, també es defensa que el conjunt de la conquesta cristiana d’al-Àndalus entre els segles VIII i XV hauria estat duta a terme pels catalans i que la mateixa Castella hauria estat fundada per catalans.

6. L’Espanya catalana dels segles VIII al XV s’hauria conformat com a «regne de Tarragona» i les corones d’Aragó i Castella no haurien existit políticament en el període medieval. En conseqüència, els reis de Castella no haurien existit mai i serien un desdoblament cronístic dels monarques catalanoaragonesos de Tarragona, fins al regnat del rei Ferran II de Tarragona, el Rei Catòlic. Aquest rei hauria fragmentat la Hispania Tarraconensis en els regnes de Castella, Navarra, Aragó, València, Mallorca i el Principat de Catalunya.

7. A la ciutat actual de Roma no hi ha esglésies gòtiques perquè després de la caiguda de la part occidental de l’Imperi Romà al segle V no hauria estat res fins al segle XV amb l’arribada dels «catalans», això és, dels papes valencians de la família Borja.

8. El descobriment, conquesta i primera colonització d’Amèrica per part d’Espanya fou una empresa exclusivament de catalans i valencians, els quals haurien estat molt més caritatius i comprensius amb els indígenes que no pas els castellans. El protagonista principal de tal gesta hauria estat el barceloní Joan Cristòfor Colom, un príncep de Catalunya, i la seva primera expedició hauria sortit de Pals, a l’Empordà.

9. Per aquest motiu, la llengua europea majoritària al centre i al sud d’Amèrica hauria estat el català, i per això moltes de les variants del castellà que parlen en l’actualitat els llatinoamericans pronuncien la c castellana com una s.

10. La monarquia d’Espanya dels Reis Catòlics i el Sacre Imperi Romà junt amb els dominis hispànics de la Casa d’Àustria tindrien el seu epicentre en els territoris de Catalunya i de València durant bona part del segle XVI, conformant una potència que podríem anomenar, segons l’INH, «Imperi Universal Català».

11. Totes les obres del període daurat de la literatura castellana, entre els segles XVI i XVII, haurien estat escrites en català per autors oriünds dels països catalanòfons, fet que l’INH constataria mitjançant la presència d’una multiplicitat nombrosíssima de catalanades, o sigui, de mots mal traduïts al castellà i provinents de l’idioma català que s’anirien repetint en tota la literatura castellana de l’època, per la feina poc curosa dels censors traductors. Es tractaria d’una pretesa manipulació titànica que fins a la intervenció de Jordi Bilbeny cap filòleg ni historiador dels segles XIX, XX i XXI no hauria sabut copsar.

12. Una inacabable plètora d’herois i celebritats nacionals (cabdills militars, exploradors, científics, pensadors, cronistes, literats, pintors, etc.) de les èpoques medieval i moderna, oriünds principalment dels regnes i territoris de Castella i Lleó, la península Itàlica, Portugal, els Països Baixos i Anglaterra, haurien estat en realitat nadius de València, Aragó i, sobretot, Catalunya. Per citar-ne alguns: Rodrigo Díaz de Vivar (el Cid), Cristòfor Colom, els germans Pinzón, Marco Polo, Gonzalo Fernández de Córdoba (el Gran Capitán), fra Bartolomé de las Casas, Hernán Cortés, Garcilaso de la Vega, Francisco Pizarro, Fernão de Magalhães, Diego de Almagro, sor Juana Inés de la Cruz, el pintor Diego Velázquez, el poeta i músic Juan del Encina, el papa Pau V, Miguel de Cervantes i William Shakespeare –fins i tot serien la mateixa persona–, San Ignacio de Loyola, Amerigo Vespucci, Giovanni Caboto, Francis Drake, Francisco de Quevedo, Juan de la Cosa, Erasme de Rotterdam i Hernando Colom –que també serien la mateixa persona–, l’autor de La Celestina Fernando de Rojas, Leonardo da Vinci i el duc de Sora Leonardo della Rovere –que novament serien el mateix individu–, santa Teresa de Jesús, els germans Alfonso de Valdés i Juan de Valdés, Baldassare Castiglione, Ludovico Ariosto, Lope de Vega, Pietro Martire d’Anghiera, l’autor del Lazarillo de Tormes, els pintors Doménikos Theotokópulos (el Greco), i Hieronymus van Aken (el Bosch), o el cronista Gonzalo Fernández de Oviedo, entre molts altres.

13. La bandera dels Estats Units d’Amèrica provindria de la senyera i, de fet, qualsevol senyal heràldic occidental amb franges vermelles i daurades o blanques (en vertical, en horitzontal, en diagonal, etc.) derivaria de l’escut palat catalanoaragonès.

14. La història de Catalunya no només hauria estat universal, imperial i gloriosa, sinó també obscurantista i plena d’elements màgics. Així, prenent com a base el folklore, les llegendes, les festes i pretesos rituals esotèrics, una tradició popular catalana com la sardana estaria vinculada en els seus orígens als aquelarres de bruixes.

15. Amagar el paper preponderant de Catalunya i del seu imperi a la península Ibèrica, a Europa i al món en les èpoques medieval i altmoderna hauria estat possible gràcies a una conspiració coordinada per una implacable i totpoderosa censura inquisitorial i reial de Castella, tot i ser una comunitat política habitada per un poble miserable, inculte, envejós i sense història. Per tant, el declivi de l’Imperi Universal Català i la major manipulació de la història mundial –puix que hauria destruït, substituït o alterat tota la documentació hispànica del darrer mil·lenni, fet que implicaria també l’alteració de tota la documentació històrica dels altres pobles que tenien relació amb els hispànics– hauria estat perpetrada per l’aparell censor castellà contra els Països Catalans i el seu apèndix aragonès, en benefici de la construcció i legitimació de l’Estat castellanoespanyol.

Repassats aquests plantejaments, és imperatiu portar a col·lació una de les conclusions que va exposar l’historiador modernista Àngel Casals en el seu article «La quimera substituint la Història», publicat al diari El País l’any 2014, en afirmar que la base comuna de totes les explicacions de la Nova Història és:

…i caldria afegir que a la invenció. No debades, la lògica de l’INH parteix de l’anacronisme constant i del generalisme més simplista: si, d’un costat, al segle XXI els governs d’arreu creen fake news i postveritats i molta gent se les creu i, de l’altre, el tarannà de gran part del nacionalisme espanyol actual és marcadament catalanofòbic, ¿com no hauria de manipular la Corona de la Monarquia Hispànica dels segles XVI i XVII