Johann Wolfgang Goethe
GRETCHEN
Poesia i veritat
Traducció de Núria Mirabet i Cucala
Presentació d’Anna Carreras
Biblioteca Clàssica del Núvol
Dels anys 1742-43 i 1746. (N. de la t.)
Aquests fets es produïren el 14 d’octubre de 1757. El rei era Frederic II de Prússia. (N. de la t.)
Els experts en política sospitaven que Josep II volia reforçar el poder dels Habsburg. (N. de la t.)
De Nuremberg portaren l’espasa, el ceptre, el globus imperial i els ornaments de la coronació; d’Aquisgrà, l’evangeli i l’espasa de Carlemany, un reliquiari impregnat de sang de sant Esteve i la corona de Rodolf II. (N. de la t.)
Una de les capelles de la catedral de Frankfurt. (N. de la t.)
Referència a Pere Abelard i a la novel·la de Rousseau Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761). (N. de la t.)
Primera edició: març de 2019
© De la traducció, Núria Mirabet i Cucala, 2019
© D’aquesta edició:
Núvol, el digital de cultura
Carrer Mallorca, 348. 08013 Barcelona
www.nuvol.com
Twitter: @nuvol_com
Facebook: facebook.com/elnuvol
Correcció: Laia Terricabras
Maquetació: Laia Serch Muni
ISBN: 978-84-17455-10-1
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright,
sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra
per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la
distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
Gretchen és el segon títol de la Biblioteca Clàssica el Núvol. Hi trobareu un fragment extens de les memòries de Johann Wolfgang Goethe, Poesia i veritat, amb una magnífica traducció de Núria Mirabet. Cal assenyalar, abans que res, que la traducció de Núria Mirabet ―la qual va optar per autoeditar-se el volum l’any 2008 vistes les incomprensibles negatives del món editorial―, va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona d’aquell mateix any i ja havia guanyat el Premi Vidal Alcover de Tarragona l’any 2003.
Som davant del Goethe (1749-1832) més autobiogràfic i, alhora, d’un manual pràctic de classicisme alemany. Es tracta d’un document històric important sobre un dels moments més brillants de la cultura europea. Per les seves pàgines hi desfilen grans noms de la literatura, l’art i la política de quasi un segle, situat a cavall entre la Il·lustració i el Romanticisme. Escrit en plena maduresa, Goethe trigaria vint anys en completar Poesia i veritat (1811-1831), l’autoretrat de la seva joventut, que abraça des del seu naixement fins que va marxar a Weimar l’any 1775. Unes memòries que Goethe va escriure, sobretot, per entendre’s. Després de la publicació de Féder o el marit adinerat de Stendhal, aquesta segona entrega de la Biblioteca Clàssica del Núvol porta per títol Gretchen, hipocorístic de Margarete i nom de l’amor adolescent de l’autor i futura protagonista de la gran tragèdia Faust, com a sinònim d’amor. Aquell amor pur de les primeres vegades. Aquella fantasia.
L’obra es pot encabir ―i sense calçador ni obsessió per l’etiqueta― dins el gènere narratiu del bildungsroman o novel·la d’aprenentatge, gènere que va inaugurar l’autor mateix amb el seu Wilhelm Meister (1796). A Poesia i veritat, relata amb l’elegància que el caracteritza els models de la seva formació, el desenvolupament de la seva personalitat, les relacions amb les seves amistats i les seves amistançades i la gènesi de cadascuna de les seves grans obres literàries. Núvol publica ara un fragment d’aquesta magna obra. Hi trobareu el Llibre Cinquè i les primeres pàgines del Llibre Sisè de Poesia i Veritat.
L’autor frisava en la contradicció i l’harmonia, en la simplicitat i en la immensitat, en el misteri i en el tangible, en l’anècdota que salta cap a la categoria. Per això, la gràcia d’aquest Llibre Cinquè és una barreja, un contrast compositiu molt interessant entre la relació de Goethe amb Gretchen, una noia pobra a qui coneix per casualitat, el seu primer amor adolescent dins la colla de murris que es posen en trencacolls i no creuen que ell escrigui bells poemes fins que el posen a prova i s’aprofiten de la seva facilitat per escriure poemes de circumstàncies, i l’esdeveniment polític de primera magnitud en l’Alemanya d’aquells anys: l’arribada del Kaiser i la seva coronació, l’enlluernament del jove per unes personalitats històriques dins la seva realitat quotidiana. Goethe descriu el seu enamorament com un acte perillós “i que em procurà torbament i angoixa”. Sobretot, és clar, quan l’estimada surt de casa per treballar en una botiga de “flors italianes”, vestida elegant, envoltada de clientela i a ell el comença a rosegar “l’urc de la gelosia”.
És a partir de la participació en un engany aparentment innocent i sempre regat de vi ―els brètols li demanen que escrigui epístoles amoroses com si fos una altra persona i ell ho fa inspirant-se en Gretchen― quan el protagonista comença a sentir-se maliciós. Aviat recupera la seva bonhomia natural gràcies a Gretchen, la bella criatura filadora que després cus, la noia graciosa, d’ulls serens i lleials, de boca gentil, que li obre un món nou de bellesa i perfecció: “Les primeres inclinacions amoroses d’una joventut no corrompuda prenen un caire espiritual”.
La segona part del text brilla amb la descripció detallada de les cerimònies fastuoses, daurades, esplendoroses i vellutades dels preparatius per a la coronació del sobirà el dia 3 d’abril de 1769, la vida que retorna a l’Imperi Alemany i la visió entusiasta dels joves, que tothora parlen de política. En contrast amb la primera part, on s’hi narra l’enamorament i els estira-i-arronsa emocionals amb la bona de Gretchen el text no va tan carregat de dades, crònica històrica i desfilades de la cancelleria a cavall. L’interès d’aquesta segona part radica en la feina de secretari que fa el protagonista, el qual es dedica a copiar les negociacions internes per al seu pare i a prendre nota de tot el que veu, del “curs interior dels esdeveniments” per tal de poder-li explicar fil per randa a la seva estimada Gretchen. El trencament, la ràbia i el dolor del jo, la solitud turmentada, fan acte de presència quan, enmig de l’eufòria, els seus pares l’acusen d’anar amb males companyies i falsificar cares, testaments i pagarés. No només es declara innocent i no pensa que hagi fet res mal fet, sinó que s’amoïna pels seus col·legues.
Ell no ha comès cap delicte i, per si això fos poc, Gretchen ha marxat lluny. Aquí Goethe entra de ple al Romanticisme: “Només trobava satisfacció rosegant la meva misèria i multiplicant-la de mil maneres diferents amb la fantasia. Tota la meva imaginació, tota la meva poesia, tota la meva retòrica es concentraven en aquell punt malaltís, i, justament per la seva potència, amenaçaven d'embolcallar-me el cos i l’ànima amb una malaltia inguarible”. I es posa malalt físicament, realment. Serà en el Llibre Sisè on la imatge idíl·lica d’una Gretchen innocent es desfà com una esferificació de iogurt.
Anna Carreras i Aubets
Per a cada ocell existeix un esquer diferent, cada home és conduït i seduït d’una manera particular. La naturalesa, l’educació, l’entorn, el costum, em mantenien lluny de tota vulgaritat, i encara que molt sovint entrés en contacte amb les classes baixes, especialment amb els menestrals, mai no hi vaig tenir una relació estreta. Era, però, prou temerari per emprendre una tasca poc corrent, potser perillosa, i a vegades m’hi sentia disposat; només em faltava el mànec per agafar-m’hi, per aferrar-m’hi.
En l’endemig em vaig embolicar de forma totalment inesperada en una relació que em portà molt a prop d’un gran perill, i que em procurà torbament i angoixa, com a mínim durant una temporada. La meva antiga i bona relació amb el noi que he anomenat Pílades continuà fins a l’adolescència. Tot i que ens vèiem poc perquè els nostres pares respectius no s’entenien gaire bé, quan ens trobàvem de seguida brollava l’antiga alegria amistosa. Una vegada ens trobàrem a les avingudes que permetien bones passejades entre les portes interior i exterior de Sant Gallen. Quan amb prou feines ens havíem saludat em digué:
—Amb els teus versos continua passant-me la mateixa cosa de sempre. He llegit a uns amics els que em vas donar fa poc i ningú no es creu que els hagis escrit tu.
—Deixa-ho córrer —vaig replicar—. Escrivim-ne i passem-nos-ho bé, que els altres pensin i diguin el que vulguin.
—Mira, ara s’acosta l’incrèdul! —digué el meu amic.
—Deixem córrer aquest tema —fou la meva resposta—. No serviria de res, tampoc no canviaria d’opinió.
—Mai de la vida —digué l’amic—. No ho puc deixar passar.
Després d’una breu conversa sense importància, el meu jove company, massa benvolent amb mi, no pogué contenir-se i digué a l’altre amb una certa susceptibilitat:
—Aquí tens l’amic que ha fet aquells versos tan macos, i vosaltres no us ho creieu.
L’altre replicà:
—Doncs no s’ho pot prendre malament, perquè li fem un honor pensant que per fer-los es necessiten molts més coneixements dels que pot tenir a la seva edat.
Li vaig respondre una banalitat, però el meu amic continuà:
—No costarà gaire convèncer-vos. Dona-li un tema qualsevol i improvisarà una poesia.
Hi vaig consentir, ens posàrem d’acord, i el tercer em preguntà si seria capaç de redactar en vers una bonica carta d’amor en què una noia vergonyosa s’adrecés a un jove tot manifestant-li la seva inclinació.
—No hi hauria res de més fàcil —vaig replicar— si tinguéssim estris d’escriure.
El tercer noi es tragué una agenda amb moltes pàgines en blanc i em vaig asseure en un banc per escriure. Mentrestant ells dos es posaren a caminar amunt i avall sense perdre’m de vista. De seguida em vaig fer una composició de lloc i em vaig imaginar que havia de ser molt maco que una jove bonica em portés afecte i m’ho volgués fer saber en prosa o en vers. Així doncs, vaig començar la declaració immediatament, composta en molt poc temps i amb tota la ingenuïtat possible, en una mètrica oscil·lant entre els versos arcaics i el madrigal; em sortí de tal manera que, quan els vaig llegir el poema, l’escèptic quedà admirat i el meu amic encantat. Al primer no vaig poder-li refusar la poesia, sobretot perquè l’havia escrita a la seva agenda, i a més m’agradava de veure a les seves mans la prova de les meves habilitats. S’acomiadà assegurant-me moltes vegades la seva admiració i simpatia, i desitjant que ens trobéssim més sovint; convinguérem de fer ben aviat una excursió tots plegats.