No li diguis a la mama que he marxat a Mongòlia en moto

No li diguis a la mama que he marxat a Mongòlia en moto

 

 

Títol original: No le digas a la mama que me he ido a Mongolia en moto

Primera edició: març de 2018

 

© del text i fotos: Ricardo Fité

© de la traducció: Laura Raventós Vaquero

 

© d’aquesta edició:

Editorial Diéresis, S.L.

Travessera de Les Corts, 171

08028 Barcelona

Tel: 93 491 15 60

info@editorialdieresis.com

 

eISBN: 978-84-946289-8-6

 

Tots els drets reservats.

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, compresos la fotocòpia i el tractament informàtic, i la seva distribució mitjançant lloguer o préstec públics.

 

www.editorialdieresis.com

Twitter: @EdDieresis

 

Col·lecció VIATGERS

Les imatges d'11.000 km en moto

foto1
El paisatge es tornava més i més inhòspit, mentre aflorava al meu interior una sensació de por estranya que havia de vèncer. Era com si, per moments, carretera, moto i estat d’ànim es fossin desgastant al mateix temps i jo em trobés al bell mig de tot.
 

foto2
La ignorància va fer que comencés a envair-me l’absurda idea que la cadena, tot i ser nova, es trobava en mal estat. En aquell moment vaig pensar que si, amb pocs quilòmetres recorreguts, ja havia de tensar-la, en breu hauria de llençar-la. Així doncs el millor era tallar-la per treure una baula.
 

foto3
Des del meu primer viatge vaig aprendre que tens millor record de les nits que passes a les cases dels autòctons. Et fa sortir de la bombolla de seguretat occidental que duem a la motxilla, i és una bona manera d’entrar en contacte amb la forma de vida local allà on siguis.
 

foto4
La Mare Pàtria, a Volgograd (Rússia), s’aixeca a 85 metros d’altura. Si des dels peus mires cap a dalt, tens una sensació de vertigen que arribar a marejar-te una mica, però em va impressionar tant que em vaig quedar allà un parell d’hores admirant-la.
 

foto5
Vaig començar a sentir un estrany soroll, «Jrank, jrank», que només apareixia de tant en tant, tot i que no aconseguia identificar d’on venia. No coincidia amb els sots, ni amb el moment que frenava o accelerava, ni quan canviava de marxa. Ni tan sols quan saltava amb energia en el seient de la Yamaha. «Jrank, jrank».
 

foto6
Creuar aquella llarga recta envoltada de desert es feia pesat. Em seguia movent entre l’eufòria de l’aventura que estava vivint i l’angoixa motivada pel cansament.
 

foto7
«Pollastre, si us plau», li vaig demanar a aquella bona dona amb veu de pena. Va obrir una olla i, amb una mà, va agafar mig pollastre bullit i me’l va posar damunt de l’arròs. Si un inspector de sanitat occidental l’hagués vista, hauria tancat la cuina en dos minuts.
 

foto8
El meu amfitrió roncava com un ós, li pegava al gat quan el pobret se li acostava i em despertava a crits parlant pel mòbil a hores ben intempestives, però en cap moment em va arribar a semblar perillós, ans al contrari.
 

foto9
El noi passava fàcilment d’un riure una mica boig a instants de certa agressivitat, moments que aprofitava per jurar-me la seva amistat i altres coses típiques dels borratxos. A poc a poc, aquell individu s’anava escalfant tot sol.
 

foto10
Tot i que el problema mecànic fos de relativa importància, en aquelles circumstàncies es feia difícil no conduir preocupat, doncs els continus sorolls que es produïen creuant unes pistes tan agressives no permetien que em relaxés.
 

foto11
En arribar a aquella iurta a Mongòlia em vaig trobar amb una família d’uns deu membres, però de seguida em va quedar clar que cap d’ells parlava gens ni de rus ni d’anglès. A més a més, els gestos de mímica més habituals tampoc servien de gaire.
 

foto12
Em van dir que havia tingut sort perquè un d’ells era mecànic. El van despertar i es van posar tots a treballar. Amb l’ajuda d’una antiga bugia, un martell, una pedra i molta paciència, van treure el passador en mal estat i van tornar a empalmar la cadena.
 

foto13
Com no tenia un martell a mà, les restes de soldadures les treia copejant el xassís amb una pedra. La moto cada vegada semblava estar més i més rígida, em recordava la meva antiga bicicleta BH Bicicross.
 

 

Ricardo Fité

 

Ricardo Fité

Va néixer a Barcelona el 1974. És llicenciat en Educació Física i cinturó negre de judo. Viatja en moto des dels vint-i-cinc anys, però no va ser fins el 2006 que, després d’una primera cavalcada estiuenca pel Marroc, es va atrevir a fer rutes sobre dues rodes fins a llocs com Turquia o el Cap Nord. A l’estiu del 2011, va decidir donar el salt als viatges de llarga distància amb el ral·li a Mongòlia. Va ser el començament d’un procés d’aprenentatge que encara dura i que l’ha dut a Sibèria, l’Índia o Irà. El seu desig més gran és que aquest aprenentatge no acabi mai.


nolidiguisalamama.cat

 

 

A Oriol i Lúa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Puja al cim,

creua el desert,

descobreix les selves,

trepitja els pols,

neda els set mars…

I torna a casa

mil vegades per

compartir-ho.

Germà,

t’estimo i

t'admiro.

 

Menna Fité

Índex

Mapa: De Barcelona a Mongòlia en moto

mapa

Nota del autor

En els darrers anys, els aficionats a la narrativa de viatges en moto hem pogut veure com està canviant la manera de viatjar. Avui dia, les motos han evolucionat tant que ja no fan del viatge un patiment, perquè les noves suspensions regulables, els seients amb gel, els motors de massa cavalls i moltes altres millores tecnològiques han convertit la conducció durant llargues jornades en un veritable plaer. Amb l’equipament passa el mateix: hem passat de viatjar amb pantalons texans i jaquetes sense cap tipus de protecció a poder fer-ho amb roba tèrmica per a l’hivern, granotes de cuir microperforades per a l’estiu i altres millores tècniques, a més de cascos especialment dissenyats per evitar el soroll i poder gaudir de la nostra música preferida.

Tanmateix, existeixen dues diferències molt més significatives que han canviat completament el concepte d’aventura en moto: la incertesa i la soledat. La primera ha desaparegut gairebé per complet gràcies a l’accés immediat a la informació de qualsevol itinerari que ens plantegem. El motiu d’això és que abans d’emprendre el viatge podem reservar allotjaments, traçar rutes, contrastar infinitat d’opinions d’altres viatgers a les xarxes socials i un llarg etcètera que ha acabat gairebé per complet amb la idea de la incertesa. Fins i tot durant el viatge, si volem consultar alguna dada, no ens serà gaire difícil trobar algun ordinador des d’on poder fer-ho. A més, si les coses es posen molt lletges, només cal fer una trucada per resoldre qualsevol problema. Tampoc no importa si, buscant una dosi extra d’aventura, viatgem sense telèfon, perquè al cap de pocs minuts se’ns aproparà un autòcton i, per tal d’ajudar-nos, serà ell qui començarà a trucar a algú que sigui capaç de solucionar la dificultat.

La segona diferència respecte a la forma de viatjar de fa uns quants anys és la soledat. L’aparició d’Internet, els telèfons mòbils i les xarxes socials han acabat del tot amb aquest concepte. En un bar, un hotel o una casa, el primer que fem és buscar la connexió wifi, connectar-hi el nostre dispositiu i parar més atenció a la pantalla que a la gent que ens està atenent. Potser és una bona notícia per a aquells que no suporten sentir-se sols o potser ens faci perdre part del contacte amb la gent i, per tant, part del que buscàvem.

Afortunadament, malgrat tot, hi ha quelcom que no ha canviat i és la il·lusió per viatjar en moto. Tant si es tracta d’un viatge de cap de setmana com d’una ruta a alguna destinació molt llunyana, les setmanes anteriors, amb l’enrenou dels preparatius, tots els viatgers experimentem la mateixa sensació: l’aventura fa temps que ha començat.