Inazo Nitobe
Va néixer a Morioka (Japó) el 1862. Pertanyia a una família de samurais i va aprendre diverses arts marcials. Va estudiar agricultura, dret i relacions internacionals en universitats del Japó i occidentals. Durant uns vint anys va ser professor de Dret a Tòquio i Kyoto. El 1905 va publicar El Bushido, amb un èxit immediat a Occident. L’any 1920 va ser nomenat sotssecretari de la Societat de Nacions, on va defensar l’esperanto per superar les barreres lingüístiques i afavorir la pau. En els darrers anys de la seva vida va manifestar-se durament contra el creixent armamentisme del Japó. Va morir a Victoria (Canadà) el 1933 per les complicacions d’una pneumònia.
Ricard Vela
Nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1966, és editor i traductor. En els darrers anys ha traduït autors tan diversos com Nelson Mandela, Helen Macdonald, Jaume Cabré, Paul French o Albert Forns, així com obres de temes orientals de Joan Mascaró, Shen Fu, Aung San Suu Kyi, Thich Nhat Hanh, Naoki Higashida, Rabindranath Tagore o les 101 històries zen de Nyogen Senzaki, publicades en aquesta col·lecció.
Inazo Nitobe
EL BUSHIDO
El Bushido és un llibre imprescindible per capbussar-se en l’essència i l’ànima del Japó. Va esdevenir un clàssic en el mateix moment de publicar-se. Inazo Nitobe es va plantejar el repte d’explicar als occidentals quins preceptes morals regeixen la societat japonesa i com s’han transmès de generació en generació. Així, per afavorir-ne la comprensió, il·lustra les qüestions que es tracten al llibre amb exemples sobre la història, la filosofia i la literatura europees.
«El Bushido és el conjunt dels principis morals d’observació obligada transmès als cavallers. No és un codi escrit (...) no procedeix de la creació d’una sola ment», diu Nitobe. De fet, hi conflueixen sobretot alguns preceptes morals del budisme, el sintoisme i el confucianisme transmesos durant segles pels samurais i els pensadors del Japó.
El gran clàssic sobre l’ànima del Japó.
Traducció i presentació de Ricard Vela.
EL BUSHIDO
EL FAR
34
Amb el suport del
Departament de Cultura
Títol original:
Bushido, the Soul of Japan
© 2017 Ricard Vela, per la traducció i la presentació
© Bernard Allum (iStock), per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a
08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Primera edició: setembre de 2017
ISBN: 978-84-17214-08-1
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Traducció i presentació
de Ricard Vela
Fabricant el samurai perfecte, per Ricard Vela
EL BUSHIDO
Prefaci
Prefaci a la desena edició (revisada)
El Bushido com a sistema ètic
Els orígens del Bushido
La rectitud o justícia
El coratge
La benevolència
La cortesia
L’honestedat
L’honor
La lleialtat
L’autocontrol
El suïcidi i el desgreuge
L’espasa, l’ànima del samurai
La formació i la condició de la dona
La influència del Bushido
Continua viu, el Bushido?
El futur del Bushido
Bravo samurái
Bravo samurái
Enamórame
Desintégrame
Ven, lucha por mí.
Això era el que cantava Vicky Larraz, representant RTVE, en aquell festival de l’OTI del 1987 en què va quedar tercera amb un hit que va arribar a gravar fins i tot en anglès. Era el mateix any, poc després que ja l’haguéssim vist amb diversos models de faldilla, que Miguel Bosé publicava un disc amb la balada «Que no hay...» (res a veure estilísticament amb l’himne rebentapistes de l’excantant d’Olé Olé), en què també s’insinuava aquest curiós triangle mig matador i mig sensual entre el Japó, Espanya i Iberoamèrica: «Samurái / corazón valiente de armadura carey / vagabundo demente ebrio en luna maguey». En aquella època sense internet i en què viatjàvem molt menys, l’exotisme i les fantasies romàntiques s’expressaven així («Despertar / donde nace el sol / bajo el fuego de un volcán / a solas con él») i la globalització cultural disposava de menys canals per obrir-se pas en l’imaginari de les societats occidentals. El cinema i la televisió, naturalment, però deunidó la resta d’arts de consum popular, des del còmic fins a la música pop.
Ara tothom que vol viatja al Japó, però fa trenta anys ens quedava molt lluny, era prohibitiu i, en certa forma, pertanyia més al domini del documental que al de qualsevol altre país normal en què la gent es lleva cada dia i agafa el metro per anar a treballar. Però el japonesisme ja ens estava envaint, subtilment, a la seva manera, encara que potser no ens n’adonàvem. No sé si va ser primer la figura del samurai, el cinema de Kurosawa, les proeses bèl·liques dels Estats Units contra els pèrfids nipons, Karate Kid, les càmeres fotogràfiques o els dibuixos animats televisius (que tant podien adaptar un llibre d’un autor italià o suís com introduir-nos en els robots o els monstres autòctons), però el cas és que un arxipèlag de l’altra punta del món, amb una llengua complexa que només parlen ells i que havia quedat arrasat després de la Segona Guerra Mundial, s’estava convertint a poc a poc en una potència exportadora i influenciadora de primer ordre. Potser exagerant una mica, podríem dir que han estat els únics a plantar cara dignament, pel que fa a modes, cultura popular i creativitat estètica, als Estats Units i a l’imperi anglosaxó en general. Perquè la llista de tot el que han aconseguit encomanar-nos des de la seva diferència racial i radical és impressionant, començant per la tecnologia a bon preu, que han diversificat en l’audiovisual, la informàtica o la robòtica, i seguint per disciplines espirituals i tradicionals com ara el budisme zen, l’ikebana, l’origami, la cerimònia del te o el karate, però també per la seva cuina (inclosos el sushi i el wasabi!), la seva literatura, el seu manga, el seu anime, les sèries infantils, el cinema de ninges o de yakuzes, les seves consoles per jugar als seus jocs, el seu disseny pràctic i minimalista, els seus productes de cosmètica o de moda (no fa gaire, Vogue ha decretat que el quimono és la nova jaqueta tres quarts) i, sobretot, les successives extravagàncies postmodernes que fan furor entre els més joves, des dels otakus, els tatuatges, els tamagochi, els que fan cosplay i els que corren pels parcs esperitats per culpa del Pokémon Go, fins a, desgraciadament, també els hikikomori i les tendències suïcides adolescents.
En les seves modes estètiques i els seus fenòmens massius, juvenils o no, de vegades ens semblen tan absurds i ingenus com estridents i impostats, però no oblidem que històricament han estat uns lluitadors implacables i uns perfeccionistes obsessius, i que van esclavitzar i massacrar coreans i xinesos amb la mateixa dedicació i efectivitat amb què recentment han aconseguit indignar els escocesos, irlandesos i nord-americans guanyant diversos cops el guardó al millor whisky del món.
I és que en el cas del samurai, com en el de la geisha, els nipons han excel·lit en la creació d’una autèntica icona universal, tan estilitzada, glorificada i perfeccionada que, un cop l’han compartit amb els occidentals, ja ens hem encarregat nosaltres mateixos de mistificar-la, deformar-la i equiparar-la transculturalment a la pizza i la coca-cola. Hem vist pel·lícules amb gossos samurais, samurais negres (de la mà de Jim Jarmusch) i fins i tot un occidental que es va convertir en el darrer samurai «autèntic». I, encara més, ens hem inventat textos «originals» com ara un suposat anònim del segle XIV, «El credo del samurai», o «Els set principis del samurai de Rokugan», que corren per la xarxa sense cap advertiment que provenen d’un joc en línia. Però el cas més curiós, si més no al nostre país, és el d’algú que el 1999 va traduir els textos d’un joc de rol («La leyenda de los cincos anillos», basat en el llibre clàssic, aquest sí) i que hi va afegir uns comentaris suposadament molt antics atribuïts a un tal Mirumoto Jinto, «Rikugunshokan del clan del drac». Un llibre posterior de Plaza & Janés sobre l’amistat va incloure aquests textos i en va situar l’autor al segle XI. I si avui busqueu el seu nom a internet, us trobareu 1.200 resultats en articles, fòrums i planes d’escoles de karate. Per sort, en un d’aquests enllaços, un internauta que en va rastrejar la pista, i que es fa ressò de la història real, ens explica que quan ell va fer la prova, el 2010, els resultats del cercador eren 1.230. Alguna cosa (poca) hem avançat, doncs.
I és que quan a Europa es va començar a sentir parlar dels samurais històrics, mentre molts encara eren ben vius, la veritat és que ja feia quasi 300 anys que amb prou feines havien participat en cap batalla amb cara i ulls.
Entre el 1853 i el 1854 el comodor Perry, de la marina dels Estats Units, es va presentar dos cops davant de les costes del Japó amb uns vaixells negres molt ben armats per expressar «el gran interès» del seu govern per establir relacions amb l’imperi nipó. I aquesta curiosa manera de forçar l’obertura d’un país que s’havia mantingut voluntàriament aïllat gairebé del tot durant més de dos segles, regit per un virrei militar que havia minimitzat el poder de l’emperador, va representar l’inici del final del feudalisme, que va continuar amb el trasllat de la capital a Edo (i el canvi de nom a Tòquio) i la centralització del nou poder imperial (la Restauració Meiji). Això va donar lloc, entre moltes altres coses, a la creació d’un exèrcit imperial regular i a l’abolició dels drets dels samurais el 1870.
I va ser aleshores, lògicament, quan alguns d’aquells grans clans de samurais, que només havien protagonitzat un parell de batalletes internes a començaments del segle XVII (el 1614 i el 1615), i cap als segles XVIII i XIX, van tornar a trobar algun motiu per defensar les tradicions (i els seus interessos) i es van embrancar en una petita guerra d’escaramusses que van acabar de perdre el 1877 a la batalla de Shiroyama, en un racó de baix de tot de l’illa de Kyushu, la que es troba més al sud de les tres principals.
Perquè es calcula que cap al final d’aquest llarguíssim període Edo d’aïllament, domini militar i molta pau social però poca llibertat, aquell estament de guerrers organitzat al voltant dels senyors feudals que havia nascut cap al 1185 representava ja aproximadament el 6% de la població japonesa. I tots estaven a sou de l’Estat des de feia temps. Si tenim en compte que la paraula samurai és una evolució de saburai (literalment, «servidor»; de saburu, «servir»), la veritat és que feia massa temps que no feien gaire servei a ningú, tret de col·locar els seus senyors més amunt o més avall del rànquing segons el gruix de la seva tropa, i que s’havien convertit en un llast per a l’economia del país i en una classe ociosa, problemàtica i sense habilitats per dedicar-se a cap altra cosa. Tant és així que quan van perdre sous i terres una gran majoria van invertir les compensacions rebudes en el comerç i, amb poques excepcions, van acabar més que arruïnats. En aquest sentit, i per continuar amb aquest retrat antiromàntic del seu declivi, no pot passar per alt que el tipus de samurai més mitificat de tots, el ronin, aquell que la llegenda representa com un ésser indòmit que ha perdut el seu senyor (o que ha trencat amb ell per una qüestió d’honor) i que recorre el món fent de justicier, era algú que, quan es quedava sense amo pel motiu que fos (sovint com a càstig per les seves malifetes), també perdia els seus ingressos. I què li quedava? Servir un altre amo, sempre difícil, sobreviure fent de bandoler o, en el millor dels casos, llogar la seva katana segons les necessitats de la iniciativa privada, com els set samurais famosos de la pel·lícula.
Ja hi tornarem, a Kurosawa, però el que ara ens interessa més és saber què van fer tots aquells guerrers durant un període tan llarg sense guerres que els anava fent degenerar inevitablement. Doncs molts feien el pinxo, d’altres intrigaven per ascendir en l’escalafó, una bona colla passaven gana per massa família o assignacions massa baixes i encara uns quants, més dotats intel·lectualment, generalment aquells que formaven part dels cossos burocràtics de cada clan, es dedicaven a escriure sobre les antigues batalles i a embellir la seva pròpia història. Perquè, tret de textos breus i fragmentaris que van sortir de la ploma d’alguns guerrers de les èpoques més actives, tots els llibres famosos que coneixem sobre els samurais es van escriure durant aquest període Edo i, naturalment, per part d’autors que havien entrat ben poc en combat.
Sembla que Miyamoto Musashi (c. 1584-1645), l’autor del conegut Llibre dels cinc anells, sí que va participar encara en dues o tres batalles (com a soldat ras i en el bàndol perdedor) i que va conèixer l’ambient castrense de primera mà, però com que tota la seva vida és una complicada barreja de realitat i fantasia popular (recreada en novel·les de força èxit), es fa difícil dir quina part del llibre li pertany realment. En canvi, Daidoji Yuzan (1639-1730) ja parlava d’oïda al Budo Shoshinshu, i encara més Yamamoto Tsunetomo (1659-1719), que va compondre el cèlebre Hagakure («ocult entre les fulles») mentre es dedicava a tasques administratives. De fet, es veu que havia estat un infant malaltís i mitjacerilla i ni tan sols va arribar a rebre instrucció militar de cap mena. El seu llibre, d’altra banda, diuen que es va mantenir ocult durant quasi 200 anys i no es va publicar fins a començaments del segle XX (curiós?, sospitós?). I el volum que avui ens ocupa, El Bushido, representa el darrer graó d’aquesta reescriptura que els samurais van fer de si mateixos. Però ja en parlarem després, perquè aquest procés de fabricació del mite no es va aturar aquí ni va ser únicament un bonic corrent literari i artístic fruit d’una nostàlgia innòcua.
Perquè, encara una mica més tard, el mite del samurai va continuar evolucionant cap a la perfecció retrospectiva també en el pla ideològic. Ja hem parlat de les novel·les sobre samurais que van florir a començaments del segle XX, i encara hi podríem afegir el teatre i altres expressions artístiques molt populars, però és que el mateix autor d’aquest llibre, Inazo Nitobe, mentre va glorificant el guerrer tradicional japonès també ens diu que a finals del XIX ja s’albiraven «a l’horitzó núvols de guerra». I tant, ja que el Japó de la Restauració Meiji no trigaria gaire a iniciar un rearmament moral i material, a crear les condicions per a una economia de guerra puixant, a expandir-se per l’Àsia (especialment la península de Corea), a derrotar gegants caducs com Rússia i la Xina i, finalment, a aprofitar la Segona Guerra Mundial en benefici propi. I d’on van sortir el discurs colonial, la superioritat de la raça en la lluita, la fe implacable en la victòria i fins i tot l’honor suïcida dels kamikaze? En aquells anys, doncs, el Japó es va modernitzar socialment i tecnològicament tant com va poder, però al mateix temps, per tal d’orientar les masses i construir el relat del destí de la nació, es va recórrer als emblemes del passat i a les creences atàviques nacionals, especialment el xintoisme, que es va reformular i va reviscolar en detriment del budisme, en especial del zen.
Un relat que no va passar per alt enlloc, i menys entre els homes d’armes més ambiciosos, i que va arrelar en indrets ben insospitats. Per exemple, tot i que no és cert en absolut, se sol dir que la primera edició d’El Bushido en espanyol és la que Millán Astray (sí, el fundador de la Legión i de Radio Nacional de España, el del ¡viva la muerte!) va traduir del francès i va prologar l’any 1941. Com es fa palès tant en el pròleg (https://adversariometapolitico.wordpress.com/2013/08/26/el-bushido-prologo-del-general-millan-astray/) com en la mateixa traducció, el general venera la ideologia samurai, la manipula tant com pot i l’equipara contínuament a la del cavaller castellà tradicional. I llegir l’himne i el credo de la Legión amb aquestes dades és francament revelador.
Millán Astray no era cap ruc, és clar, i estava fascinat per la cultura nipona, però tampoc era un intel·lectual de debò, ja que al mateix volum (que té una coberta preciosa) hi consta que l’ha traduït amb l’ajut d’un tal Luis Álvarez del Espejo, un nom fals per ocultar que en va copiar una versió anterior. La veritat és que el general ja havia deixat escrit que havia llegit el llibre abans del 1927 (data de la traducció al francès), segurament en l’època en què combatia a les Filipines. I tot indica que el que va llegir va ser la traducció de Gonzalo Giménez de la Espada, un espanyol que va ser professor a l’Escola de Llengües Estrangeres de Tòquio, que va conèixer personalment Inazo Nitobe i que la va publicar el 1909! Es veu que el general i el traductor es van conèixer i que, és clar, qualsevol es queixa de plagi editorial davant de Millán Astray, que, com a «reconeixement», el fa constar com a ajudant, li canvia el nom i el primer cognom i juga amb el segon posant-hi un mirall on hi havia una espasa, que són, precisament, dos dels tres tresors mítics de la casa imperial japonesa, objectes sagrats i simbòlics (la saviesa i el valor) que no s’han exhibit des de fa molts segles i que, segons la tradició, només pot admirar l’emperador en persona. Una brometa típica de generals que se senten predestinats per la gràcia de Déu.
Tornant al Bushido, el primer que cal dir és que és una obra publicada el 1900 i que està escrita en anglès. El seu autor, Inazo Nitobe (1862-1933), era fill del darrer cap d’un clan samurai important i, segons es diu, es va arribar a formar en arts marcials quan era molt petit. Els temps, però, havien canviat, i la família el va fer estudiar a la moderna, en anglès i alemany, a la Johns Hopkins dels Estats Units i en diferents universitats europees. Escriptor, professor, polític i diplomàtic, es va convertir al cristianisme (concretament com a quàquer, que aleshores estava de moda), es va casar amb una nord-americana i va arribar a ser sotssecretari de la primera Societat de Nacions, a més de representar-la en el Congrés Mundial de l’Esperanto del 1921, que va intentar que la nova institució internacional adoptés aquesta llengua com a oficial, cosa que es no va produir per culpa dels francesos.
Cosmopolita i antimilitarista convençut, es va oposar a la guerra i a l’expansionisme japonès fins a la seva mort, però, paradoxalment, mentre es feia famós com a autor d’un volum que cantava les absoltes dels samurais i del passat feudal en el món contemporani, sí, però que també els revestia d’una categoria moral i d’unes virtuts que ell entenia com a pròpies de tota la societat japonesa. El procés d’embelliment i de glorificació dels antics guerrers ja havia trobat la seva cirereta literària del pastís (per nostàlgia, per lleialtat familiar i de clan o per nacionalisme light, si voleu), però és que, a més, la llengua anglesa el feia transcendir a tot el món, posava les bases definitives del mite romàntic i, encara, li atorgava una popularitat i una pàtina de respectabilitat que els ideòlegs del rearmament japonès van aprofitar amb fruïció. Per acabar-ho d’adobar, i com a bon erudit versat en la cultura occidental, es va dedicar a establir tota mena d’analogies amb la història, la literatura i la filosofia europees, per fer-ho més comprensible per als estrangers, certament, però acabava equiparant el samurai amb les grans figures de l’imaginari mundial.
I aquest volum ha estat, precisament, el que ha influït en qualsevol lector occidental durant més anys, fins que s’han anat traduint les altres obres en japonès (també tardanes i maquillades) a cadascuna de les llengües del món. Perquè el clàssic de Nitobe, la fe quàquera del qual el porta a voler trobar en la seva pròpia cultura un equivalent al sistema de valors i a l’ètica del cristianisme, representa la culminació d’aquesta construcció des del seu mateix títol, ja que Bushido (en el sentit de codi mil·lenari de la cavalleria nipona) és una paraula que no es forma en japonès fins als darrers anys del segle XIX i que Nitobe sanciona com si fos d’allò més tradicional. Així doncs, queda clar que, amb militarisme o sense, tots plegats van contribuir a generar una ideologia cent per cent japonesa que, en realitat, no té gaire més d’un segle de vida i que es basa en una revisió romàntica i interessada del passat. Agafant-se a les fonts del darrer període Edo i fent-hi confluir elements de l’ètica confuciana, dels cavallers europeus, del cristianisme i del nou xintoisme, es va confegir un relat patriòtic que, d’altra banda, semblava inevitable després de tant de temps d’haver estat aïllats del món.
Tot això no vol dir en absolut que aquest llibre sigui fals, o que no pagui la pena fer-li cas perquè algunes de les coses que diu no siguin ben bé històriques. Es tracta, simplement, de poder llegir-lo des d’una òptica que sigui alhora tan realista i informada com respectuosa amb el mite, que és fascinant de debò i que, en el fons, no es pot dir que sigui mentida quan fa ja més de dos segles que els japonesos (i darrere d’ells la majoria de la població mundial) l’han interioritzat i el viuen com un bell ideal que regeix la seva vida i la seva ànima.
Perquè, malgrat tot el que hem dit, el mite del samurai encarna una gran i noble aspiració, i com a tal ja gaudeix d’una existència real, d’una veracitat psicològica efectiva. Fins i tot avui en dia, quan els mateixos japonesos manipulen tant o més que els occidentals l’estètica i l’ideari del Bushido en tota mena de productes i subproductes, la importància ideològica i la devoció popular hi continuen sent, com ho demostra el fet que tots els primers ministres nipons passin de tant en tant pels llocs emblemàtics on es recorda els guerrers més famosos, o que cada 14 de desembre un temple petit d’un barri extrem del sud de Tòquio, el Sengakuji, s’ompli de gent i de fervor per visitar les tombes dels celebèrrims 47 ronin, aquells que la llegenda diu que van venjar la mort del seu senyor i van acabar condemnats a suïcidar-se col·lectivament però que, alhora, van passar a la història com a exemples insuperables de lleialtat. La mateixa lleialtat i la mateixa obediència que són la base de les grans corporacions empresarials japoneses modernes, algunes de les quals encara mantenen al capdamunt certes famílies que es remunten a determinats clans de samurais.
Ja hem vist com Kurosawa va dignificar els ronin i va contribuir a engreixar el mite dels guerrers honorables amb la seva pel·lícula del 1954 sobre els set samurais, tot i que ni va ser l’únic film que els va dedicar ni l’únic director a fer-ho fins avui mateix. Perquè, si bé just després de la derrota militar final la ideologia del Bushido va quedar tocada i una mica oblidada, no és menys cert que també va estar perseguida per les forces d’ocupació americanes, que van marxar l’any 1952. I ràpidament, les pel·lícules, les novel·les i les plaques d’homenatge dels temples, moltes, van anar tornant.
I llavors apareix el personatge al qual se li penjarà l’etiqueta romàntica de ser veritablement «l’últim samurai»: Yukio Mishima, una figura tan narcisista com controvertida i contradictòria, però que no hi ha dubte que es va acollir ideològicament i estèticament al codi del Bushido i es va convertir a si mateix, i també el mite del samurai, en una icona pop del segle XX tan global com el Che Guevara, Bruce Lee o Bob Marley (sempre morts prematures). Tot de gent que no l’ha llegit mai, ni en coneix la història, ni s’imagina que se l’ha acusat sempre de feixista, sap, però, que es va suïcidar amb el ritual tradicional del seppukuPatriotisme