Martí Petit i Bozzo
És llicenciat en Filosofia, doctor en Ciències de la Comunicació i màster en Relacions Internacionals. Ha estudiat a les universitats de Lovaina, La Sorbona, Cambridge i la London School of Economics.
Sempre ha treballat en recerca aplicada, en l’antiga CCRTV, TV3 i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), on actualment és cap de la Unitat de Projectes de Recerca.
Martí Petit
COMUNICACIÓ, XARXES
I ALGORITMES
Per una política digital pròpia a Catalunya
Les innovacions tecnològiques han revolucionat la comunicació. Cada cop són més les persones que s’informen de l’actualitat exclusivament per les xarxes socials de les quals ells mateixos són usuaris. Quin és el problema? Que la xarxa, mitjançant algoritmes, selecciona allò que ens ha d’interessar. Ja no es tracta de ser usuaris crítics, sinó potencials consumidors (d’informació política o de qualsevol altre servei).
Martí Petit ens explica de manera entenedora com funciona el Mercat Únic Digital a Europa i quines implicacions tindrà. Però sobretot situa Catalunya a Europa per analitzar la importància d’aquesta revolució tecnològica i avisar-nos que Catalunya ha d’estar present on es produeixen les lluites de poder per establir polítiques digitals. La creació d’un nou país i d’una manera diferent de comunicar-se passa per les xarxes.
«Fem cas als experts que ens adverteixen de l’adveniment de la quarta revolució industrial. [...] són nombrosos els indicis que ens indiquen la nova centralitat que ocuparan els algoritmes al nou món.»
COMUNICACIÓ, XARXES I ALGORITMES
EL FIL D’ARIADNA
99
© 2017 Martí Petit i Bozzo
© 2017 Enric Marín i Otto, pel pròleg
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a · 08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
© Fundació Josep Irla, per l’edició
Calàbria, 166 · 08015 Barcelona
T. 93 567 78 63
www.irla.cat
info@irla.cat
Primera edició: setembre de 2017
ISBN: 978-84-17214-05-0
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Pròleg d’Enric Marín i Otto
Premi d’Assaig Irla 2017
Als meus fills, que són molts: Fèlix, Pere, Nina i Linus.
I a la seva mare, que és única: la Patrícia.
Ah, i també a les iaies i al ioio,
que es mereixen una gran dedicatòria.
PRÒLEG
De nació sense estat a estat sense nació?, per Enric Marín i Otto
PRESENTACIÓ
Heró d’Alexandria i Silicon Valley
PART I
L’Estratègia per al Mercat Únic Digital (MUD)
Capítol 1. El MUD, l’atles de tots els mapes
PART II
La comunicació sense algoritmes
Capítol 2. Els continguts audiovisuals, la gasolina de l’imaginari europeu
Capítol 3. Finançament de la producció: on ets, lliure mercat?
Capítol 4. Copyright, quan política i indústria no casen
Capítol 5. Triangle equilàter: Servei públic – Pluralisme – Veracitat
PART III
La comunicació amb algoritmes
Capítol 6. La connectivitat, matèria primera de la quarta revolució industrial
Capítol 7. Broadcast - Broadband: cròniques de guerra
Capítol 8. Breu apunt sobre la neutralitat a la xarxa
Capítol 9. Les OTT, objectes audiovisuals no regulats
Capítol 10. Crítica de la raó algorítmica
Resum per a executius
Referències obligades
Els moments de mutació històrica fan més necessària la cartografia social. Aquest és, precisament, el valor del text de Martí Petit: fixa els punts de referència d’un tema crític, en un moment singular d’encreuament de camins. Les variables que expliquen la mutabilitat actual són molt diverses. L’emergència d’una geopolítica multipolar, l’esgotament de la versió més especulativa d’un capitalisme desregulat, els canvis culturals provocats per la irrupció de la revolució de les comunicacions, la crisi de la democràcia representativa o la crisi ecològica i demogràfica són algunes de les expressions més generals d’aquest moment de transició històrica. Però les transformacions locals són tant o més agudes: l’esgotament sistèmic del règim del 78, una certa fractura generacional provocada, en part, per la crisi econòmica o l’evident caducitat del pacte constitucional a Catalunya acaben de definir un paisatge social extraordinàriament làbil i complex.
El factor de la cultura i la comunicació no és el menys rellevant d’aquests factors de disrupció social. Al contrari. La quarta revolució industrial també pot ser considerada com el tercer gran canvi de paradigma en la història de la humanitat: després de la revolució agrària i de la revolució industrial, la revolució de les comunicacions. La revolució agrària va facilitar la formació de sistemes socials disciplinats des de la política, la coerció militar i les ideologies teocràtiques. La revolució industrial va impulsar amb energia el poder econòmic com a vector que ordena i condiciona la política i la cultura de masses. La revolució de les comunicacions està impulsant a velocitat de vertigen l’emergència d’una «societat informacional» en què la ciència, la política i l’economia experimenten canvis radicals per l’impacte renovador de les noves formes de producció, distribució i consum de tota mena de béns simbòlics.
Els efectes socials de la comunicació de masses i les comunicacions electròniques són tan visibles i rellevants que avui ja ningú no dubta de la importància de la comunicació per entendre el funcionament de l’economia o de la política en les societats actuals. Altra cosa és que estiguin tan clares les relacions entre comunicació i cultura o el paper de la comunicació en la definició de les relacions socials polítiques i econòmiques al llarg de la història. Ara bé, definint la comunicació com l’espai de mediació social entre l’experiència i la consciència fet possible per la capacitat humana de produir significació, la cultura seria una forma específica de producció comunicativa: la referida a la producció simbòlica. Per això comunicació i cultura són indestriables. De forma metafòrica, podríem dir que la comunicació és l’esquelet o la infraestructura de la cultura. I, com més va, amb creixent intensitat.
Encara que als constitucionalistes espanyols els costi Déu i ajut entendre el fet nacional català, la realitat és irreverentment tossuda. Catalunya és un cas singular de pervivència lingüística, cultural i nacional en el context europeu. La identitat cultural col·lectiva catalana s’ha reformulat i recreat els darrers 300 anys en condicions particularment adverses: amb l’hostilitat sistemàtica dels poders de l’Estat. La major part del temps de forma expressa i despòtica i en trams significatius del darrer segle de manera més subtil i el·líptica, però no menys efectiva. Hem viscut i vivim un conflicte crònic entre la voluntat homogeneïtzadora i uniformista de l’Estat i la voluntat d’identificació col·lectiva de la societat catalana. En aquest conflicte, els gestors de l’Estat han pogut comptar amb la complicitat d’una part rellevant del patriciat català, atret per la imantació xucladora del poder central o per la seducció d’un mercat hispànic protegit i captiu. És veritat que les raons de la «tossuderia identitària» catalana les podem trobar en la diferent mentalitat econòmica consolidada en el trànsit a la modernitat catalana iniciat en el segle XVII. També en la nostàlgia de les fórmules polítiques pròpies perdudes amb la desfeta del 1714. Però el factor clau ha estat comunicatiu i cultural, en un sentit ampli. La variable decisiva ha estat la resistència cultural. I amb una connotació social evident: el pes social d’aquesta lluita ha recaigut sobre les classes populars. Sobre els petits o mitjans propietaris rurals o industrials, sobre la menestralia o sobre els treballadors assalariats. A la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle passat les classes populars donen forma a una cultura política plural i no exempta de conflictes interns, però cohesionada en una doble malfiança: envers els poders de l’Estat i el patriciat oligàrquic local. Una cultura política en què la cultura fou concebuda com a palanca estratègica d’emancipació social i nacional. Figures com Anselm Clavé, Valentí Almirall, el Noi del Sucre, Joan Peiró o el mateix Lluís Companys són representatives d’aquest catalanisme popular històric. Per això mateix no ha d’estranyar que en el trànsit de la dictadura franquista al règim del 78 a Catalunya tingués tan protagonisme una organització política unitària com l’Assemblea de Catalunya, o iniciatives culturals tan transversals com el Congrés de Cultura Catalana. Quatre dècades de corró feixista no van aconseguir erradicar la voluntat de resistència política i cultural de la societat catalana. La cultura tornava a estar al centre del debat polític. En aquest context no ha de sorprendre que en els primers anys de govern de Jordi Pujol una amplíssima majoria social catalana consensués un pacte lingüístic que incloïa el model escolar d’immersió lingüística o la posada en marxa de TV3 i Catalunya Ràdio. Lògicament, sense cap rastre de complicitat de l’Estat, ara monàrquic i parlamentari. Encara avui, bona part de les elits polítiques i mediàtiques espanyoles creuen que «el desvarío» independentista té el seu origen en les «concessions» culturals fetes al «nacionalisme català» en aquells anys de transició política. En fi, l’obsessió del nacionalisme espanyol amb el model educatiu o amb la radiotelevisió pública catalana escapa a la comprensió de la més sofisticada anàlisi freudiana.
En els darrers anys, la literatura publicada a casa nostra sobre els aspectes econòmics o polítics del «procés» ha estat molt abundant i amb aportacions sòlides que han intentat respondre a qüestions bàsiques, com ara si és econòmicament viable una Catalunya independent, quin podria ser el seu model econòmic o com es transita de comunitat autònoma a Estat.
Res a objectar. Però quan ja no es pot amagar que el model autonòmic ha fet fallida a Catalunya, on és el debat cultural? On és el Congrés de Cultura Catalana del segle XXI? Quin paper hauran de tenir la cultura i la comunicació en la construcció de la República? Sorprenentment, la qüestió cultural és la gran absent del moment polític excepcional que viu la societat catalana. Algun debat mal enfocat i interessadament manipulat sobre l’oficialitat de les llengües i poca cosa més. El balanç, fins avui, és molt preocupant. En part, som víctimes de l’hegemonia cultural i ideològica neoliberal que ha aconseguit modificar la percepció social de la cultura. De quina manera? Maldant per reduir la seva significació a una doble condició: mercaderia o expressió estètica supèrflua. El poder autoritari, dur o suau, no viu amb comoditat l’autonomia de la cultura; la seva relació amb la cultura es focalitza de forma preferent en la promoció de l’entreteniment i el control dels dispositius comunicatius. Així, en els darrers trenta anys la ideologia dominant ha procurat diluir el paper emancipador que Kant atribueix a la cultura quan defineix l’ideal de la Il·lustració amb la màxima «Sapere aude»: «Atreveix-te a saber».
Aquí, a Catalunya, en el punt àlgid de la crisi econòmica, el govern suportat pel pacte CiU-PP va fer elogi acrític de l’austeritat i va ajustar dramàticament la despesa, intentant protegir el pressupost en sanitat o educació castigant l’obra pública. Lògic. Haver retallat encara més en sanitat o educació hauria estat suïcida. Però la cultura i el servei públic audiovisual van patir unes retallades que van doblar les de les altres polítiques socials. I ningú va protestar. Pràcticament ningú va reivindicar la dimensió social de les polítiques culturals i comunicatives. Ja sé que aquesta observació es podria objectar recordant la sentència llatina atribuïda a Hobbes: «Primum vivere, deinde philosophari». Potser sí... O, potser, les causalitats no són tan clares ni tan lineals. Sigui com sigui, Catalunya s’ha construït preferentment des de la cultura i no és imaginable la consolidació d’una «identitat-projecte» catalana sense una aposta estratègica per la cultura, la comunicació i el coneixement.
Com he apuntat, els primers anys de pujolisme van ser determinants. Bàsicament, per dues iniciatives de caràcter educatiu i cultural: el model educatiu integrador sobre la base de la immersió lingüística i la posada en marxa (unilateral, per cert!) de Catalunya Ràdio i TV3. Els nous mitjans públics audiovisuals van suposar un èxit immediat i van tenir un efecte normalitzador formidable. La cultura catalana semblava haver agafat el darrer vagó del tren de la cultura de masses. Efectivament, l’èxit fou tan formidable que l’Estat no va trigar gaire a reaccionar. L’obertura de l’oferta televisiva a nous operadors privats va trencar a Catalunya el duopoli públic RTVE-CCRTV. Tres nous operadors competien per les audiències. Però, ves per on, les bases de les concessions no van tenir en compte el caràcter plurilingüístic i plurinacional de l’Estat. Per tant, no van recollir cap obligació lingüística ni de desconnexió territorial. El miratge d’una oferta lingüísticament equilibrada només va durar cinc anys. La liberalització del servei audiovisual va ser aprofitada pel felipisme per tornar a minoritzar l’oferta catalana i en català. Anys més tard, ja en aquest segle, amb la irrupció de la televisió digital terrestre (TDT) es multiplicava l’oferta potencial de concessions i de continguts televisius. ¿Es va aprofitar la situació per procurar equilibrar l’oferta televisiva catalana i en català? ¿Ho va aprofitar l’Estat per regular a favor de la llengua i la cultura catalanes? Evidentment, no. La gestió erràtica de la implantació de la TDT va acabar afavorint la implantació d’un duopoli privat (Atresmedia i Mediaset) radicat a Madrid que, amb tècniques oligopòliques, ha aconseguit el 90% del mercat publicitari televisiu domèstic. Tot el que es va aconseguir amb el ministre Montilla va ser un tercer «múltiplex autonòmic» perquè TV3 pogués ampliar la seva oferta i, d’aquesta manera, pal·liar la minorització dels continguts televisius catalans i en llengua catalana. Quan TV3 ja havia aconseguit omplir de continguts els dos múltiplexs, les dràstiques restriccions pressupostàries imposades a la CCMA van limitar la capacitat de comprar o generar continguts. I, amb poca visió estratègica, es va desocupar aquell segon múltiplex. Com era perfectament previsible, la situació va ser aprofitada per l’Estat per recuperar-lo i disminuir la sobirania audiovisual catalana. Però la història no acaba aquí. Les operadores de telecomunicacions han acabat apostant pels continguts, fent arribar paquets integrats de telefonia, internet i televisió a les llars. El suport de la fibra òptica per rebre televisió va guanyant terreny dia a dia, amb una oferta bàsica que permet rebre prop de 200 canals. I, novament, l’Estat no ha fixat cap obligació per garantir una mínima normalitat lingüística de l’oferta televisiva a Catalunya. Resultat? Després de quaranta anys d’autonomia, la presència de continguts televisius catalans i en català ja és estrictament residual. Una situació quasi comparable a la del cinema. Tret de la ràdio, la situació del paisatge audiovisual és, aproximadament, la de fa trenta-cinc anys. ¿Algú es pot creure que això sigui casualitat? De fet, és una de les expressions més clares de l’absència total de compromís de l’Estat amb la llengua i la cultura catalanes. No és que no tinguem l’Estat a favor. És que tenim l’Estat conscientment i premeditadament en contra. Per al Regne d’Espanya som una anomalia cultural que cal extirpar asèpticament i constitucionalment.
Però el maltractament pressupostari domèstic a la cultura i a la comunicació, l’arbitrària fragmentació de la llengua i del mercat cultural o l’hostilitat reguladora de l’Estat no són les úniques variables que estan jugant en contra de la cultura catalana. Sense les competències pròpies d’un estat, la convergència de l’evolució de les tecnologies de la comunicació i la definició de l’estratègia per al Mercat Únic Digital europeu (MUD) estan definint un entorn extraordinàriament advers per a la recreació de la llengua i la cultura catalanes. El text de Martí Petit ho descriu i analitza amb precisió quirúrgica. Amb una claredat pedagògica que permet entendre la caducitat cultural i comunicativa del repartiment de competències previst per l’actual esquema autonòmic en el context de les transformacions tecnològiques en curs. El context general està condicionat per les turbulències provocades per la convivència entre un sistema de difusió en suau declivi com el broadcast (radiodifusió «terrestre», analògica o digital) i un altre en expansió com el broadband (comunicacions electròniques globals). Amb l’emergència imparable de la comunicació amb algoritmes, l’àmbit de les indústries de l’imaginari ha esdevingut l’escenari de tres batalles globals. En primer lloc, la guerra entre els grans operadors de telecomunicacions (AT&T, Vodafone, Deutsche Telekom, Orange, Movistar...) i les OTT (YouTube, Google, Facebook, Netflix...). En segon lloc, ja es comença a expressar un conflicte entre la gestió opaca i no regulada de les dades massives i el dret de la ciutadania a la intimitat i la privacitat. I, en tercer lloc, la contradicció entre la formació de nous oligopolis comunicatius mundials i la reivindicació del pluralisme i la diversitat lingüística, ideològica i cultural.
En el pla més general, sembla evident que caldrà ampliar el perímetre competencial de les autoritats independents de l’audiovisual, que ja no es poden limitar a intentar regular la comunicació sense algoritmes. En paral·lel, caldrà potenciar el que Petit en diu Data literacy (alfabetització en comunicació algorítmica) per tal de complementar la ja desbordada Media literacy (educació mediàtica). I, naturalment, serà molt rellevant saber com s’acaben de definir i aplicar les polítiques culturals i comunicatives a Europa. Particularment, en el camp de l’audiovisual. En l’àmbit local les urgències ja són dramàticament peremptòries. La qüestió de la sobirania cultural passa inexcusablement pel control de l’espai radioelèctric.
El conflicte entre l’Estat espanyol i la societat catalana és un conflicte de poder. De poder econòmic, de poder polític i de poder cultural. La dissortada gestació de l’actual Estatut, així com l’episodi final del seu escapçament constitucional en són molt il·lustratius. Quan es va començar a discutir aquell text es va veure que, entre d’altres, calia plantejar dues qüestions estratègiques per afrontar amb alguna garantia els reptes de la globalització. Totes dues tenien a veure amb les comunicacions. L’aeroport pel que fa a les comunicacions físiques i l’espai radioelèctric pel que fa a les comunicacions electròniques. Aquesta doble reivindicació de sobirania va fer saltar totes les alarmes en la tecnoestructura funcionarial dels ministeris afectats. El Madrid ministerial domina perfectament la gramàtica del poder normatiu. Naturalment, la reivindicació del control de l’espai radioelèctric va caure a la primera esbufegada. Poca broma, amb les coses de menjar no s’hi juga, i aquest és un tema d’Estat. El debat de les competències aeroportuàries va seguir un procés més incert i tortuós, però no va superar l’acció decidida del ribot parlamentari espanyol, i aquesta competència també es va evaporar sense necessitat d’arribar a la intervenció definitivament jivaritzadora del Tribunal Constitucional. Amb posterioritat, el pes industrial i logístic de Barcelona, l’impuls del turisme i l’evolució del negoci aeronàutic han permès que, tot i competir amb una mà lligada, l’aeroport del Prat comenci a jugar tímidament en la divisió dels nusos comunicatius intercontinentals. En el cas de l’espai radioelèctric, no hi ha concorregut cap factor pal·liatiu. Per això el diagnòstic és catastròfic. El raonament seqüencial és clar. En primer lloc, la cultura ja és una gran indústria. No és només indústria, però sense base industrial no hi ha cap possibilitat de recreació cultural. En segon lloc, la pedra angular de les indústries culturals és la indústria de l’audiovisual. I, en tercer lloc, sense control de l’espai radioelèctric i les comunicacions electròniques no hi ha territori sobre el qual construir un projecte cultural nacional, inclusiu i democràtic. La conclusió cau pel seu propi pes: culturalment parlant estem desarmats. La reproducció renovada de la llengua i la cultura catalanes no està garantida per la mera conquesta de la sobirania estatal. Cert. Però sense les eines de gestió cultural pròpies d’un Estat en el context europeu, no tenim cap possibilitat de sortir-nos-en. Amagar el cap sota l’ala i fer veure que aquesta no és la realitat que ens mira de fit a fit és, literalment, estúpid.
Els catalans fa tantes dècades i dècades que pensem sobre la relació entre l’Estat i la Nació, que, ves quin remei, al final ja ens en podem considerar sofisticats especialistes. No és cap mèrit especial. Les circumstàncies ens hi han portat. El fet és que sabem que moltes nacions s’han construït des de l’Estat. I també que han existit moltes nacions sense disposar d’estructures de poder homologables a un Estat modern. O que l’Estat nació modern ha estat la més formidable trituradora de la diversitat lingüística, cultural i nacional. També sabem, en fi, que la nació cultural catalana, la nació completa, la que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, només pot ser nació política si s’articula com a nació d’Estats, no com a Estat nació.
Que Catalunya esdevingui Estat ja només depèn dels catalans. L’Estat ja ha perdut la batalla de l’hegemonia ideològica i cultural a Catalunya, i tot depèn que en la disjuntiva entre dependència i independència la societat catalana sàpiga fer la lectura correcta per guanyar la partida. D’això dependran els ritmes i els calendaris. Hi ha qui tendeix a considerar que la revolta democràtica catalana respon a motivacions fonamentalment econòmiques. D’altres pensen que les raons són bàsicament lingüístiques, culturals o identitàries. D’altres ho atribueixen a la insatisfacció política i la desafecció envers l’autoritarisme estatal. Tot és cert i tot és relatiu. En qualsevol cas, el fet singular i notabilíssim del sobiranisme català és la voluntat massiva, democràtica i transversal de construir col·lectivament un futur de benestar social més sòlid i robust econòmicament i políticament. Però sense cultura no hi haurà nació. Ni progrés social.
I acabo. Aquest text introductori ha estat escrit amb voluntat pamfletària en el sentit que Joan Fuster donava al concepte amb llibrets com Ara o mai. Amb la informació que avui tenim podem entendre que aquell pamflet apuntava elements d’un diagnòstic que el pas del temps ha confirmat i ampliat en la seva prevenció crítica. Sortosament, aquell araaraara històric