BIBLIOTECA DEL NÚVOL
SOM LLENGUA
Edició de Bernat Puigtobella
Primera edició: maig de 2022
© Diversos autors, 2022
© Del pròleg de Bernat Puigtobella
© D’aquesta edició:
NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA
Mallorca, 348 (4-1)
08013 Barcelona
nuvol.com
Disseny: Laia Serch Muni
@nuvol_com
@nuvol_com
@elnuvol
ISBN: 978-84-17455-43-9
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
A mode de manifest
Catalanofonia i catalanitat
Jordi Martí Monllau i Gerard Furest
El català i el colonialisme lingüístic digital
Clàudia Rius
Sobre com trio les paraules
Joan Burdeus
Llengua, poder i revelació
Jaume Moreno
No canviïs de llengua
La política de no canviar la llengua
Joan Burdeus
No diguis blat
Enric Gomà
El sexe i la llengua
Maria Cucurull
Les xarxes, paradís artificial (de la porugueria lingüística)
Pau Vidal
El miratge de les enquestes
El desànim
Enric Gomà
La sociolingüística no és un estat d'ànim
Albert Pla Nualart
No estem tan malament!
Jordi Martí Monllau
Diglòssies
Quatre moments de diglòssia estel·lar
Gerard Furest
Alerta! El català i les arts
Joan M. Minguet
Els castellanoparlants no existeixen
Jordi Martí Monllau
El català i el món
El caló no és una llengua secreta
Alina Moser Dubbel
El parlant monolingüe no existeix
Elisabet Oliver
Per què la majoria dels residents xinesos a Catalunya no fan servir el català?
Xiaomeng Wang
El català a l'aula i al pati
Segur que tots ho sabem?
Carla Ferrerós
Com està el pati...
Miquel Valdivia Font
Contra la puresa
El Paraulògic no vol salvar-te
Joan Burdeus
Rosalía, amb 's' sonora
Alba Granell
Hem de corregir els parlants de català?
Ivan Solivellas
Entrevistes
Marina Massaguer: «El català ha d’ampliar els seus espais segurs»
Clàudia Rius
Xavier Vila: «No es tracta de saltar-se la sentència, sinó d’anar cap a un model millor»
Gerard Furest i Joan Burdeus
Tant si pensem que la situació del català és esperançadora com si creiem que és catastròfica, estarem d’acord que ens trobem davant d’un moment crític, en què els catalanoparlants ens hi juguem molt. Som llengua és un intent de ressituar el debat sobre el català en el nou escenari que ha sorgit després dels embats dels darrers anys: el fracàs del Procés, la pandèmia i la crisi del model de la immersió lingüística. A tot això hi podem afegir el recent escàndol del Catalangate, que ens demostra que vivim la plena dissociació entre l’estat de dret i el dret de l’estat. És evident que a Espanya el segon trepitja el primer. Per tot això, l’homo fabra avui es troba exhaust. És hora de seure al marge del camí i treure la brúixola.
Sortim d’una pandèmia i ara assistim atònits a una guerra absurda amb una ona expansiva d’efectes imprevisibles. Com hem vist a Ucraïna, les llengües tampoc no es lliuren de la guerra. En tota guerra lluitem contra un enemic exterior i un altre d’interior. Hi ha el mal que ens fan els altres i el mal que ens fem nosaltres mateixos, i al nostre país massa sovint els confonem. Del mal que ens fan, n’hi ha de dos tipus: el mal dels que ens volen mal —i d’això en tenim proves fefaents en la catalanofòbia que ens assetja— i hi ha també el mal que fa de manera involuntària la inèrcia d’un món globalitzat a una comunitat lingüística petita com la nostra, sotmesa al corró de la uniformització.
Aquest llibre parla més i sobretot del mal que ens fem. D’aquest segon mal també n’hi ha de dues menes, l’inconscient i el conscient. Hi ha les derrotes que ens infligim des de la incultura i la inconsciència quan ens enganyem i tanquem els ulls davant de la realitat. I després hi ha claudicacions plenament conscients quan nosaltres mateixos amaguem el cap sota l’ala o renunciem a parlar la nostra llengua per estalviar-nos incomoditats, conflictes, rebuig. La dimissió del catalanoparlant es manifesta en un ampli espectre d’actituds derrotistes, que van des de l’autocommiseració fins a l’autoodi.
Al llarg dels darrers anys, Núvol ha estat un espai obert a aportacions, que sovint han suscitat debats interessants. Molts encara recordareu l’encesa polèmica Garolera, que va portar cua. En els darrers quatre anys, d’ençà de l’ensulsiada del Procés, l’anhel de molts catalans per una independència altament improbable s’ha traslladat a la llengua, que és el cor des d’on s’irriga tota una cultura. El debat al voltant de l’estat de la llengua que es desprèn de les enquestes sobre l’ús del català ha donat a Núvol un cert joc amb intervencions i rèpliques que recollim en aquest volum.
El català sobreviu a contravent. Tenim pocs indicadors que ens vagin a favor: ni la inèrcia globalitzadora, ni la demografia, ni tan sols l’autoestima. Enmig d’aquestes inclemències el catalanoparlant veu planar sobre el seu futur més immediat l’ombra d’una amenaça que mina la seva confiança. El malestar del catalanoparlant avui prové del fet que la seva autopercepció ha estat pertorbada. Som llengua recull les turbulències d’aquest moment, i proposa llançar un doll de llum sobre aquesta autopercepció, tan condicionada per una falta de perspectiva. L’onada que ens ve a sobre és tan grossa que no sabem què serà de nosaltres quan ens passi pel damunt. De moment ens acollim a aquella consigna del filòsof eslovè Žarko Petan: «No tingueu por del futur: tot just comença demà».
¿Us imagineu algú de nacionalitat francesa, i que visqués a França, però que no parlés francès i que, a més, pretengués que això no el fes diferent (en termes d’identitat nacional, i sols de nacionalitat administrativa) de qualsevol altre francès la llengua de referència del qual fos la francesa? Si no acabeu de veure-hi cap incongruència, feu aquest altre exercici: penseu en una situació anàloga, però canviant el nostre francès hipotètic (de nacionalitat administrativa i d’adscripció nacional) per un castellà que resideixi a Castella; un castellà que se’n digués, que se’n sentís i que fins i tot la seua documentació administrativa l’hi acredités… però que de castellà ni un borrall. No seria un castellà extravagant? I si no en fos un, sinó que en fossin molts… faria això que la situació passés a ser menys inversemblant? O més aviat estaríeu temptats de pensar que Castella estaria deixant de ser castellana (i, en el primer exemple, França, francesa)?
I si féssim servir per al nostre exemple un irlandès? Aquí les coses es complicarien, perquè Irlanda, pels avatars de la història, ha acabat construint, si us plau per força, la seva identitat al voltant de l’anglès, la qual cosa fa ben plausible d’imaginar un irlandès que no parli gaèlic. Ara bé, si aquí féssim un exercici diacrònic que ens transportés a l’època en què el gaèlic encara era ben viu, seria imaginable que un irlandès hagués reconegut com un membre més, sense matisos, de la seva comunitat nacional (o prenacional) un anglòfon? La resposta més probable a aquesta ucronia és que no. Al país del tigre celta ha aparegut, per causa de la dominació angloescocesa, un nou subjecte nacional que ha substituït el poble irlandès de fa pocs segles, un nou subjecte nacional que en procedeix (almenys en bona part) però que és un altre. Això no vol dir que el gaèlic no tingui un paper simbòlic important a l’illa, que no s’ensenyi a les escoles o que no tingui presència a la retolació i als mitjans públics. De fet, és habitual que la pèrdua de la llengua pròpia sigui sentida per part dels irlandesos (com per altres pobles on aquesta mancança s’ha produït) com una amputació.
Si ens movem cap a l’illa adjacent, i en concret a Gal·les, país en què la pròpia llengua té una major vitalitat, també seria imaginable trobar-s’hi algú que afirmés: «Soc gal·lès, però no parlo gal·lès». En aquest cas, de transició entre l’irlandès i els exemples del principi, la percepció davant d’un afirmació com aquesta seria diferent: qui la fes estaria declarant ser un gal·lès adjectivat, un gal·lès incomplet en la pròpia condició nacional, algú que manifestaria una mancança en allò que seria normal en absència de coacció exterior, com la que senten aquells bascos que s’esforcen a euskaldunitzar-se. Al nostre país, aquesta mateixa incompleció es manifesta, per exemple, quan algú diu del seu veí o amic que és, en comparació a d’altres, «catalán catalán». Si analitzem bé el significat de l’expressió, ens adonarem que aquesta duplicació del gentilici implica una catalanitat nacional completa, enfront d’una de mancada, o de caràcter només administratiu.
En qualsevol cas, no hi ha nacionalitats consolidades en les quals els individus s’identifiquin a través de dues llengües alhora, totes dues considerades al mateix nivell. Aquest fenomen només és possible en casos de bilingüisme social, que són l’estadi previ a l’assumpció d’una sola llengua (l’originària o una de sobrevinguda) com a pròpia i quotidiana, perquè no té sentit que hi hagi, i per tant no hi pot haver, dues llengües per als mateixos usos en les mateixes situacions comunicatives. Haurem de concloure, per tant, que la llengua pròpia només deixaria de tenir importància en aquells pobles que haguessin estat definitivament regionalitzats, assimilats o substituïts per un altre poble.
Això ens ha de servir com a lliçó: com a catalans, no podem prescindir de cap manera de la llengua que s’associa a la nacionalitat, perquè, parafrasejant Fuster, tot buit que no omplim nosaltres serà omplert contra nosaltres, i a mesura que el català reculi, la Catalunya regional (nacionalment espanyola o francesa) avançarà. I ho farà per molt que alguns autodenominats independentistes ho vulguin obviar, bé sigui per candidesa discursiva, bé sigui per impotència davant d’un procés de minorització que no s’atura.
No perdem de vista tampoc una altra cosa: a Catalunya, on encara hi ha una identitat nacional catalana i uns usos lingüístics prou robustos, és un fet que els al·loglots que es fan seua la llengua passen a ser reconeguts com a membres del col·lectiu català, aquell que dona continuïtat històrica al país; un reconeixement que podem considerar un equivalent cívic a l’adquisició d’una nacionalitat ara per ara impossible de certificar. L’ingrés en la catalanofonia implicaria, per tant, la condició plena de català. Aquesta és una afirmació que no fem amb cap voluntat de repartir carnets de manera arbitrària: és una condició que es troba històricament i socialment establerta, és un fet social tan constatable com la diferència existent entre un «catalán» i un «català català», i continuarà així mentre hi hagi una comunitat nacional i lingüística catalana amb prou tremp i autoconsciència.
Pel que acabem de desenvolupar, i a mode de conclusió, pensem que és urgent que el conjunt de persones que volen un futur de normalitat per al país, és a dir, els independentistes, però també els qui, sense ser-ho, aspiren sincerament que Catalunya no perdi el seu caràcter nacional i esdevingui una província espanyola més, indiferenciada, prenguin consciència dels perills a què la llengua es troba exposada i basteixin un pacte tan ampli i transversal com sigui possible, que ofereixi pautes d’actuació i mesures de xoc que siguin d’aplicació urgent. Ens hi va tot: l’essència i la mateixa existència.
Per començar m’agradaria tornar una mica enrere, no gaire, cap als anys 2000, on en general ens vam llançar de cap al cosmopolitisme (també per certs discursos de dretes i d’esquerres que ho van secundar), a una mena de «ciutadanisme del món» que era i és totalment capitalista i neoliberal. Una de les coses que sense adonar-nos estàvem posant en risc amb els discursos supraterritorials afavorits per la implantació de la tecnologia digital, era la diversitat lingüística mundial. I si parlem de cultura zoomer, de la cultura dels joves actuals i dels que venen, hem de parlar d’internet i també hem de parlar de llengua, perquè ara mateix les grans estructures digitals mundials xoquen directament amb el futur de les llengües, i això vol dir no només de les cultures, sinó dels drets humans de milers de persones, perquè els drets lingüístics són drets humans, i com a tals, són oportunitats de viure millor, perquè ens ajuden a conviure des de la diversitat. I la diversitat no es manté citant-la en grans discursos. La diversitat es manté practicant-la i deixant-la practicar, cosa que també és important.
Tot això com es lliga? Per què em preocupa tant, per què ho relaciono? L’any 2020, Google només està disponible en 164 llengües, mentre que s’estima que al món se’n parlen aproximadament 6.000. Mark Graham, investigador de l’Oxford Internet Institute, assegura que aquesta desigualtat en l’accés a la informació «té el potencial de reforçar patrons de producció i representació d’informació propis de l’era colonial», sobretot tenint en compte que «la desigualtat de la informació i representació en diferents llengües a internet pot afectar també com entenem els territoris i fins i tot com hi actuem». Així, per exemple, si ets un parlant bilingüe d’anglès i de zulú, a la Viquipèdia en anglès trobaràs 5 milions d’articles que t’explicaran com és el món, mentre que a l’edició en zulú en trobaràs només 685. Les grans llengües d’internet delimiten la manera com veiem el món de la mateixa manera que ho feien i fan els colonitzadors per vies violentes.
Com explica Thiongo’o, l’escriptor kikuiu de Kènia, en el seu llibre Descolonitzar la ment (Raig Verd, 2017), la colonització d’un territori no només s’aconsegueix materialment, a través de la violència i de la imposició de llengües, sinó també mentalment, colonitzant els hàbits i les formes de pensar. Ja el 2013, l’investigador András Kornai apuntava a l’estudi «Digital Language Death» que el 95% de tots els llenguatges en ús mai es normalitzarien a internet i perdrien força en el dia a dia. Kornai feia referència a una «mort massiva de llengües causada per la fractura digital», i, per tant, de la mort de cultures senceres, de maneres d’existir i d’enriquir la conversa global. Però cap de nosaltres deixaria mai de parlar, sinó que la mort de les llengües seria una mort per substitució: els parlars hegemònics com l’anglès, el xinès o el castellà aconseguirien imposar-se a internet i, conseqüentment, al món, amb tot el que això implica estructuralment, també en l’àmbit productiu i monetari.
El perill és real perquè està demostrat que els nous usuaris d’internet, influïts pel volum de contingut que hi ha en les llengües dominants, abandonen les seves llengües maternes en línia. A internet, els parlants de llengües mitjanes i petites opten sovint per navegar per les xarxes en l’idioma que els promet més abast, fins i tot si no el parlen bé. I a tot això falta sumar-hi les preocupacions que tenen persones com Inee Slaughter, directora de l’Institut de Llengües Indígenes, que recorda que molts dels idiomes indígenes només existeixen en formes orals, fet que crea una barrera difícil de superar a l’hora d’adaptar-se al món digital.
La digitalització posa en perill les nostres llengües i les nostres cultures no-hegemòniques, i per afrontar-ho, no hem de deixar de ser a internet, al contrari, hi hem de ser més que mai. Hem de treure’ns les benes cosmopolitistes neoliberals dels ulls i normalitzar l’ús de les llengües mitjanes, petites i fins i tot en perill d’extinció a la xarxa. I per mi aquesta és una de les grans tasques que els joves, els zoomers, tenen per davant. En el cas dels catalans, que a més tenim més facilitats de prioritzar llengües perquè absolutament tots els catalans som bilingües i per tant qualsevol de nosaltres pot fer ràpidament una cerca en castellà; en el nostre cas, es tracta només de parlar català a internet.
És molt fàcil, consisteix a no canviar d’hàbits lingüístics quan obrim l’ordinador i a ser conscients que mantenir la nostra llengua en línia pot ser de gran ajuda per la nostra pròpia cultura, per la diversitat lingüística mundial, i també pot suposar un gran exemple per altres llengües que tenen menys parlants que nosaltres o que estan minoritzades per un estat sencer, com ho està la llengua catalana. Si parlem de cultura zoomer, jo no podia començar sense deixar clares aquestes bases estructurals de dominació per part de les grans cultures hegemòniques a internet, i com la cultura digital està marcada per això.
L’última paraula que he après en català és consirar, però encara no he pogut utilitzar-la. La vaig trobar la setmana passada llegint un vers de Joan Vinyoli i no he tingut res ni ningú fora del poema per ajudar-me a fer-la bategar. Quan fa temps que escrius, descobrir una paraula forta t’omple amb una sensació que barreja poder i fragilitat: d’una banda no ets un adolescent, ja tens un domini considerable del llenguatge i de les idees amb els quals embolcallar el mot, convidar-lo a passar a veure si us enteneu i us ensenyeu; de l’altra, sents la indiferència silenciosa de la paraula, la forma d’un sentit antic i fondo que calla una història d’usos fora del teu abast. És una situació en què la metàfora original de com funciona el llenguatge torna a mostrar-se’t sense automatismes, amb tot el misteri i l’excitament clavant-te la mirada. En el cas de consirar, la definició del DIEC no ajuda gaire perquè simplement remet a considerar amb un trist enllaç. Però està clar que les paraules sempre volen dir més del que volen dir. «Una dona asseguda en el pedrís, / consira el temps o mira simplement / la tarda, com es posa / sobre les fulles, descendint a poc / a poc?»… aquesta dona que consira el temps, està fent alguna cosa més que considerar amb una síl·laba menys. Friedrich Schlegel, un heroi romàntic, va dir: «Sovint les paraules s’entenen millor a elles mateixes que els que les fan servir».
El debat sobre Drama, la sèrie catalana amb trossos en castellà de TVE, m’ha fet pensar per què no sempre triem la paraula normativa, per què a vegades cada fibra del cos ens demana un ús impur. Cada mot que elegim surt d’un joc d’equilibris excitant i angoixant a la vegada i molta gent ha dit que si d’aquest camp de batalla n’emergeix victoriós un calc o un anglicisme, estem sent víctimes de colonialisme cultural. Podria ser, sol passar i és un problema, però alhora també sé que no hi ha millor manera de detectar un mal escriptor que veure-li diccionaris.cat a cada línia, la tristor de tots aquells adjectius salpebrats perquè sí, com qui dispara a tort i a dret sense apuntar, i aquells sinònims de cartró pedra, com més arcaics millor, completament abandonats a la seva sort. Els escriptors més bons saben transfondre sang a les galtes ressecades dels cultismes i tornar-los a posar al bell mig del llenguatge, però solen ser els mateixos que també saben trolejar el DIEC. Per aconseguir la música de la frase, sempre hi ha aquesta barreja de conquesta i de submissió: a vegades pots doblegar el llenguatge i engrandir-lo, a vegades plegar-te als seus designis és precisament el que fa la teva frase més gran.
En qualsevol cas, en el joc de la llengua sempre hi ballen moltes més coses que el significat que fan que no tot sigui intercanviable: el significat és només una pedra en l’intricat edifici del sentit d’una paraula. És la pedra angular, perquè la llengua comença volent bastir un pont amb el món de fora, però entre les parets mestres també hi ha la sonoritat, la mètrica, la nostra història intransferible amb el mot, els compromisos socials i polítics amb què l’emprem, el plaer de subvertir, el plaer de ser formal, el desig de versemblança, el desig d’estilitzar, la persona en qui penses quan tries aquell i no un altre, el teu mal humor segons ha anat el dia, l’embranzida de la frase que precedeix la tria, i un llarg etcètera que, de tan llarg, ens pot portar a veure la comunicació que tan natural ens surt com un miracle. Descobrir una paraula nova com consirar és tornar a veure el miracle.
El colonialisme es troba en l’automatisme i és una cosa contra la qual cal lluitar. Al mateix temps, sé que de tots aquells buenos i d’aquells random, d’aquells tio i d’aquells chill, me’n puc apoderar jo en comptes de deixar que s’apoderin ells de mi. El text literari és el contrari del text automàtic: aquell en què cada tria és l’única que podria ser i cap altra, en què l’escriptor fa anar tota l’orquestra del llenguatge i la fa jugar a tots els jocs als quals pot i vol jugar, que està clar que es troben en tensió irreductible. Quan faig meu un barbarisme o quan en un guió escric una línia en castellà i domino el sentit pel qual buenobueno